Societat de la Informació

De fa anys el Parlament Europeu ha instat la Comissió a presentar una proposta sobre un carregador comú, per reduir les escombraries electròniques i facilitar la vida als consumidors.

El 2014, el Parlament ja va defensar un carregador comú per a tots els telèfons mòbils en les negociacions de la directiva sobre comercialització d’equips radioelèctrics.

Des de llavors, la Cambra ha pres diverses iniciatives més en les que, de manera directa o indirecta, advocava per l’estandardització dels carregadors per a mòbils, com la resolució de 30 de gener de 2020 en què advertia que aquesta qüestió era urgent. O en una altra resolució recent, de el 10 de febrer de 2021 sobre el nou pla d’acció per a l’economia circular, on els eurodiputats van tornar a sol·licitar a la Comissió la introducció urgent d’un carregador comú per a telèfons intel·ligents i dispositius similars per oferir opcions de càrrega estàndard, compatibles i interoperables.

Però ara es vol anar més enllà plantejant una iniciativa molt més ambiciosa.

La presidenta de la comissió parlamentària de Mercat Interior i Protecció del Consumidor, Anna Cavazzini, va declarar:

És hora de desfer-nos de l’embolic de cables en els nostres calaixos; ja n’hi ha prou de trobar-nos amb el carregador incorrecte per al dispositiu que portem a la motxilla. Un carregador uniforme ajudarà els consumidors a estalviar diners ja no gastar més recursos dels necessaris.

Anna Cavazzini

Els aparells elèctrics i electrònics segueixen sent un dels àmbits en què més creixen els residus a la UE. És especialment important que les normes proposades s’apliquin no només als telèfons intel·ligents, sinó també a les tauletes i altres dispositius mòbils, tal com demanava el Parlament.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és aconseguir un estàndard únic per al port de el dispositiu que permeti als consumidors utilitzar el mateix carregador i reduir així l’impacte mediambiental i econòmic de milers de tones de residus electrònics.

Amb les anterior normatives es van reduir els connectors de 30 a 3 tipus diferents, però des de la Comissió Europea han decidit anar més enllà per establir una solució comuna: l’USB-C.

Des de l’organisme comunitari estimen que aquesta i altres mesures limiti l’adquisició de carregadors per part dels consumidors, el que repercutirà en un estalvi de 250 milions d’euros a l’any en compres innecessàries d’aquests aparells.

La proposta haurà de ser aprovada pel Parlament Europeu i el Consell de la UE i comptarà amb un període de transició de dos anys perquè els consumidors i la indústria puguin adaptar-se als nous requisits.

D’aprovar-se el text presentat per la CE, una modificació de la directiva de 2014, els fabricants hauran de deixar de vendre un carregador nou amb cada telèfon intel·ligent i hauran d’oferir als consumidors la possibilitat d’utilitzar un antic.

La normativa està centrada en smartphones, tablets, auriculars, càmeres i altaveus, per la qual cosa no afecta ordinadors portàtils, rellotges intel·ligents, lectors electrònics i carregadors sense fil.

Alemanya, un dels països més avançats en legislació per protegir als consumidors, vol que els equips electrònics es puguin reparar i actualitzar durant un mínim de set anys, per tal de combatre l’obsolescència programada.

El Govern alemany ha anunciat l’esborrany de llei perquè els fabricants de telèfons, tauletes, ordinadors i altres equips d’electrònica de consum ofereixin actualitzacions de programari i peces originals a preus raonables durant, com a mínim, set anys.

D’aquesta manera amplia la proposta de la Unió Europea de que els usuaris tinguin disponibilitat d’actualitzacions i recanvis un mínim de cinc anys.

Una demanda ambiciosa si tenim en compte que les actualitzacions de smartphones i tablets no acostumen a anar més enllà de dos anys en actualitzacions.

Tot plegat es fa per lluitar per reduir els residus electrònics.

La proposta fa referencià a les actualitzacions de seguretat del programari (no la del programari complert) i obligaria als fabricants a fer públics els preus del recanvis, a no pujar-los, i a servir-los en un termini de temps raonable, que no faci desistir a l’usuari de la seva reparació, i es vegi obligat a adquirir un equip nou.

El lobbie de fabricant ja ha dit que considera que la proposta va massa lluny, i que seria més adequat que les actualitzacions de seguretat arribessin a tres anys i les actualitzacions funcionals a dos. I quant a les peces de reparació només caldria reparar les pantalles i les bateries.

Tot plegat va en la línia d’atura l’espiral diabòlica que fa que tots aquests residus electrònic que enviem a països subdesenvolupats acabin en grans piles que en ploure filtren el components tòxics que contenen a les capes freàtiques, que desprès van a parar al mar i finalment els acabam ingerint a través del peix que consumim a Europa. Com ha revelat un recent estudi sobre els metalls pesats que porta incorporada la tonyina capturada en aigües africanes que consumim a casa nostra.

La compra dels estudis de cinema Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) per 8.450 milions de dòlars (uns 6.900 milions d’euros) per part del servei d’streaming d’Amazon, que li permetrà incloure als seus continguts uns 4.000 nous títols, ens retorna a la dicotomia de si prima el contingut o el servei.

La Metro, una de les grans de Hollywood creada el 1924, arrossegava un deute pel que ja s’havia venut part dels seus drets a Warner (les produccions anteriors al 1986).

Ara la gran empresa de distribució de Silicon Valley es queda amb la resta de drets de les seves produccions, i també amb el seu deute, es clar.

Aquesta compra es produeix unes setmanes després de la fusió entre Discovery i Warner Media (que te la resta del catàleg, i pertany a AT&T).

Tot plegat son els darrers moviments del que podríem anomenar era daurada de l’streaming.

Els creadors de continguts tradicionals estan carregats de deutes, i els exitosos nous distribuïdors estan necessitats de continguts per les seves plataformes de difusió.

Però la guerra entre les grans plataformes d’streaming, on a més d’Amazon, hi ha Netflix, HBO i Disney encara ens depara noves sorpreses.

L’altre gran gegant; Netflix, està veien com ha deixat de créixer al ritme desmesurat que ho feia, i es pensa que potser s’està arribant al sostre del model.

Es per això que es rumoreja que ben aviat veurem com diversifica la seva oferta en la indústria l’entreteniment, i posa un peu en el lucratiu món del videojoc que està creixent amb força.

I una altra vegada ens trobarem aquí que es desfermarà una guerra per acaparar continguts. Que esperem que dispari al indústria del videojoc, en que tant ben posicionada està casa nostra.

Entre anuncis d’apostes i de menjar per gats capats, m’he trobat amb un “interessant” anunci de Telefònica que no ens ven res… sinó que ens dona les gràcies…

L’empresa de Elon Musk, SpaceX, ha decidit xifrar les dades de telemetria i imatges que emeten per ràdio els seus coets.

Això després que es filtrés que la freqüència que feia servir l’empresa en Banda S era 2232.5 MHz. Cosa que havia de notificar a la FAA (Administració Federal d’Aviació).

Poc van tardar els radioaficionats a apuntar les seves antenes als coets quan s’enlairaven, veient amb sorpresa que podien llegir parts de la telemetria que s’enviava en text pla.

Posteriorment també van poder veure les imatges que el coet feia arribar al centre de control de SpaceX. Tant de l’interior dels tancs de combustible, com de l’exterior de la nau.

Després de que les imatges corressin per la xarxa l’empresa va decidir xifrar aquesta informació.

El curiós del cas és que les dades que enviava la seva altra nau Starship ja havien estat xifrats feia temps.

Si darrerament heu anat a compra una targeta de vídeo pel vostre ordinador uns haureu trobat que no n’hi ha en estoc i que, si n’hi ha, han augmentat moltíssim el seu preu darrerament.

Perquè està tant disparat el preu de les targetes gràfiques? És per la pandèmia, per l’increment del preu dels components, o pels costos de desenvolupament tecnològics?

Dons res d’això… Els preus han pujat perquè el canvi de monedes virtuals com el Bitcoin han pujat.

I que te que veure la revalorització de les criptomonedes amb el fet que no es trobin targetes de vídeo a preus raonables per l’ordinador? Doncs que el minat de les monedes (el procés informàtic que es fa servir per obtenir-les) es fa amb la gran capacitat de càlcul que tenen les targes de vídeo per poder moure els polígons en temps real que requereixen els darrers jocs.

I la gent que es dedica a la mineria de Bitcoins esta acaparant totes les targetes del mercat perquè l’increment del preu de la criptomoneda fa rendible els costos de posar a funcionar racks sencer de targetes funcionant dia i nit que amb els Bitcoins obtinguts es paguen en poc més d’un mes.

Els fabricants de targetes, conscients d’això, i veient que no podrien fer arribar els seus nous models als seus consumidors habituals perquè son acaparats per a la mineria de Bitcoins han decidit crear directament productes especials per a la mineria amb la gran capacitat de càlcul dels xips gràfics, però sense la part que els miners de Bitcoins no fan servir de les targetes gràfiques.

D’aquesta manera podran tornar a servir els seus productes típics per a usuaris d’ordinadors i a més obren una nova línia de negoci orientada al 100% als seus nous clients que no requereixen de moltes funcions gràfiques.

Us heu adonat que dins de casa el telèfon agafa 4G i que ens cal sortir de casa per poder tenir cobertura 5G?

Això es perquè la freqüencial implementada actualment pel 5G és la de 3,6 GHz una freqüència semblant a la de la WI-FI standard. I si aquesta ja ens dona problemes per arribar a certes habitacions de la casa, imagineu-vos si tenim l’antena més lluny.

Poc a poc els humans hem fet servir freqüències cada cop més elevades. A mesura que hem anat assolint la tecnologia per poder fer-les servir.

I a mesura que s’assoleix la tecnologia per treballar en una freqüencial més alta s’hi van establint serveis: La ràdio en AM, la FM, la tele en HF, la UHF, la televisió per satèl·lit, els primers mòbils analògics, els primers GSM, les xarxes WI-FI de primera generació…

Les freqüències més altes permeten una major velocitat, però tenen el handicap que arriben menys lluny i no reboten tant quan troben obstacles, cosa que els fa inviable accedir als interiors dels edificis, ja que requereixen una visió més directe entre el dispositiu i l’antena.

700 MHz	Gran penetració en interiors, però baixa velocitat
3.6 GHz	Poca penetració, però bona velocitat.
26 GHz	Nul·la penetració, però gran velocitat

Així doncs tenim a l’abast freqüències més altes que ens permeten una major velocitat de transmissió de dades, però aquest servei te problemes per entrar dins els edificis.

Fa poc us va tocar re-sintonitzar els canals de la televisió, i això era per fer espai a la freqüència més baix que s’assigna al servei de telefonia 5G.

Quan s’hagi acabat el proces, podreu rebre el 5G també dins de casa, igual com podíeu veure la TDT amb una antena de “banyes” posada sobre el televisor.

Això si… amb una velocitat inferior a la que tindríeu si us arribés el senyal d’una antena de freqüencial més alta, de l’actual 3.6 GHz o la més moderna de 26 GHz que dona una connectivitat equivalent a la fibra òptica.

Així doncs, si voleu les màximes prestacions de connectivitat als vostres telèfons dins de casa, es millor es que tingueu un punt d’accés WI-FI connectat al vostre router de fibra òptica. I sinó ens tocarà posar una antena prop de la finestra per fer de repetidor del senyal 5G.

Tenim de fa poc noves consoles de videojocs amb el maquinari més modern (com la Xbox de Microsoft o la Play Station 5 de Sony) i alhora tenim noves plataformes de joc en streaming com Facebook Games, que segueix els passos de Google Stadia, Amazon Luna, o Apple Arcade on també trobem xCloud de Microsoft o Play Station NOW de Sony que juguen a dues bandes.

Estem davant de dues tecnologies per jugar, la de tota la vida de tenir una maquina a casa el més potent possible per jugar als darrers jocs, amb la recurrent actualització del nostre ordinador o consola. I la nova on només ens cal tenir una bona connexió a Internet per enviar les ordres dels comandaments i rebre les imatges de consoles remotes situades en granges informàtiques en algun racó de món.

De fet si volem jugar en xarxa ja ens cal disposar d’una bona connexió a Internet. I si juguem en streaming amb molts menys diners tenim un munt de jocs a l’abast i ens estalviem de comprar cap consola.

I el súmmum ja es que algunes plataformes, com la nova de Facebook, permetran jugar de forma gratuïta.
Això si… Facebook també ha anunciat fa poc els seu nou format d’anuncis jugables…

Més val que no perdem de vista que amb l’incessant tendència de convertir els productes en serveis, estem perdent sobirania sobre les nostres estones dedicades als videojocs.

Ja fa temps que les pantalles van agafant terreny a les nostres vides, però d’un temps ençà, i agreujat per la pandèmia, cada cop més mirem el món a través d’una pantalla.

Allò que comentàvem dels nens que no jugaven a pilota sinó que estaven enganxats a la consola, i que també fem els adults amb els nostres telèfons mòbils. Ara s’ha estès a qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana.

La impossibilitat d’assistir presencialment als llocs ha fet que es multipliqués de cop l’ús del vídeo en el nostre dia a dia.

Vídeo trucades que abans fèiem amb veu i que ara ens obliga a estar pendents de la llum i de si estem ben enfocats.

Reunions de feina que no comencen mai esperant que tothom s’hagi connectat i ajustant els paràmetres de connexió dels participants, i que es fan eternes amb la gent trepitjant-se al parlar, i els temps morts quan algú tarda cinc minuts a saber compartir un document en pantalla…

I el fet de que no pugem visitar amb normalitat certs espais fa que ens ofereixin visites virtuals.

Tot plegat fa que percebem amb normalitat el món mitjançant una pantalla.

Pot ser que ens estiguem perdent coses a traves de la pantalla? Guanyarà valor la percepció presencial? O simplement anem a un mode mixt que ha vingut per quedar-se, i que assumirem amb total normalitat?