Societat de la Informació

Potser no us sona el nom de Stadia, i segurament aquesta sigui una de les causes de que Google hagi decidit tancar el projecte.

Stadia era la plataforma de jocs en línia de Google, que volia competir amb els grans monstres que existien al mercat, amb la intenció de desembarcar en aquest sector tant lucratiu, on ja hi tenim propostes similars com GeForce Now, Xbox Cloud Gaming o PS Plus Premium. I d’entre totes elles Google Stadia oferia el servei més impressionant: jugar a 4K amb una bona taxa de fotogrames, amb un retard mínim, i sense la necessitat de grans requeriments de maquinari, la convertien en la opció més avançada tècnicament. Aleshores, què ha fallat a Google Stadia?

Per començar, no ha promocionat el servei (clar que Google mai fa propaganda dels seus serveis), no va integrar-lo d’entrada a Google TV, el servei de subscripció era molt millorable…

I el tancament fa un temps de l’estudi propi que havia fundat per crear jocs exclusius, al cap del qual hi havia el reputat Jade Raymond, no feu més que avivar els rumors de tancament que feia temps que corrien per les xarxes social.

Tot i que la qualitat del servei podia ser tècnicament superior al que oferien de les plataformes de Nvidia, Sony o Microsoft, el servei no oferia res especial que no ens ofereixin ja altres plataformes.

I a sobre no hi havia cap joc especial exclusiu per a la plataforma de Google.

Doncs si. Tot i que tècnicament era una copia millorada dels seus competidors, Google va descuidar el principal… el producte: Els jocs.

Google entén molt d’infraestructures i programari, però no de jocs. Que és el core bussines d’aquest sector.

En mig de las disputa per la venda de Twitter a Elon Musk, Jack Dorsey, fundador i exdirector executiu de la companyia, ha publicat un tweet on deia que es lamentava pel fet de que Twitter hauria de ser un servei, com ara el correu electrònic, i no haver-se convertit en una empresa.

The biggest issue and my biggest regret is that it became a company.

Te gracia que ara que espera rebre 978 milions de dòlars si es tanca la venda, segons l’acord amb el multimilionari Elon Musk, Dorsey tregui aquest tema.

Ja hem parlat en aquest espai sobre la diferencia d’un servei, definit per una sèrie d’estendards oberts en que tothom pot entrar, i una aplicació, que fa servir especificacions propietàries, que fa i desfà segons les seves conveniències.

Per desgràcia l’usuari no sol ser conscient d’això. Ell només veu la funcionalitat del servei, indiferent al fet de que la tecnologia que s’estigui emprant sigui oberta, o tancada.

Però tenint en compte que tampoc l’Administració Pública, que és qui ha de vetllar pels ciutadans, fa cap esforç per emprar tecnologies públiques en comptes de subjugar-se a les tecnologies propietàries d’empreses, aquest debat sembla inexistent.

Si Jack Dorsey volia convertir Twitter en un servei, ha tingut força temps per fer-ho. I fa riure que ara es lamenti d’això.

I si l’Administració Pública apostés de forma decidida per una tecnologia oberta, segurament ara Twitter no seria el gegant que és. Però seguirà fent publicitat dels seus perfils a Twitter, Facebook, Instagram, WhatsApp i tantes altres plataformes privades, de tecnologies propietàries.

Recentment s’ha produït el primer gran crash de les criptomonedes, amb la caiguda de la moneda virtual anomenada Luna.

La ironia del cas és que aquesta moneda virtual anava associada a la moneda Terra i prometia una paritat amb el dòlar, cosa que la feia semblar més segura de cara als usuaris.

Però prometre una paritat constant es cosa impossible si no tens uns recursos quasi infinits, i Luna va començar a baixar la seva cotització, en veure això tothom va córrer a desfer-se de les monedes de la seva cartera i va acabar valent una misèria.

Explicat molt bàsicament una criptomoneda consisteix en publicar un número finit de monedes, més un llibre de comptes global, que es compartit per tots els participants de forma que tothom sap quines transaccions s’han fet entre comptes.

Les monedes es creen en base a sistemes criptogràfics (d’aquí el nom popular de criptos) i els llibres de comptes es troben en sistemes de blockchain (un concepte que també està molt de moda).

Aquests sistemes de blockchain (o cadena de blocs) permeten tenir un traçabilitat pública de totes les operacions amb tot l’historial de moviments.

I veient que ara la moneda ha passat a valer 0,00005 dòlars i que aquest preu no es recuperarà. Els impulsors de la moneda han decidit fer un fork i crear Luna 2.0, passant a nomenar la moneda antiga com a Luna Classic.

Això el que vol dir es que perquè la gent recuperés els seus diners, i donat que la traçabilitat de les operacions està desada a la cadena de blocs on consten tots els moviments, es bifurcaria aquest llibre de comptes al moment abans de que la Luna comencés a caure. I aquí no ha passat res. Tothom recuperaria el valor que tenia abans de la debacle en la nova moneda Luna 2.0.

Però, es clar, tant aviat la gent ha tingut la nova moneda ha començat a córrer a vendre-se-la per recuperar els diners. I la nova moneda ha tornat a caure.

Tot plegat, junt amb la detenció d’alguns gurus de les cripto, que feien formacions, acusats d’estafa piramidal, ha fet que les criptomonedes més sòlides, com Bitcoin o Ethereum hagin caigut en les seves cotitzacions, en el cas del Bitcoin fins a la meitat del seu valor.

La volatilitat d’aquestes monedes encara és molt gran, la promesa de descentralització que les feien immunes a les polítiques dels governs, està en entredit si es poden canviar les regles del joc quan es vulgui, i fins i tot els aspectes de major sostenibilitat sembla que no s’estan complint.

Potser les criptomonedes son el futur, però com en moltes altres tecnologies, potser les primeres que han arribat no seran les que es quedaran en un futur.

Recordem que Bitcoin, que va ser la primera i es la més prestigiosa, era una prova de concepte, i que a dia d’avui ja ha demostrat que presenta problemes tècnics que s’han posat de manifest en dur-la a la pràctica. Problemes que altres monedes han volgut corregir, creant forks del mateix Bitcoin, i que fins i tot n’adopten el nom, cosa que crea confusió.

El magnat Elon Musk s’ha comprat la xarxa social Twitter, a l’espera de que les autoritat reguladores en donin el vist-i-plau, per 44.000 milions de dòlars.

Diu que ho fa per la llibertat d’expressió. Perquè no li agrada que Twitter censuri certs continguts o expulsi a certs usuaris que hi difonen falses noticies o tenen un discurs inadequat.

Musk creu que tothom hi hauria de poder dir la seva a Twitter, sense cap mena de censura.

El dilema entre si les plataformes han de censurar els continguts que els seus usuaris hi pengen, o no, ve de fa temps.

I te a veure, també, amb la responsabilitat legal que aquestes plataformes tenen sobre els continguts que s’hi difonen.

Aquesta obligatorietat legal es diferent als diferents països, i les seves lleis.

I te a veure amb la consideració legal que es dona a les xarxes social, la llei que regeix als estats units aquestes companyies es l’anomenada Secció 2/30 que les tracta més com una companyia de telecomunicacions que no com una companyia editorial. Es a dir, més que com un diari, on el mitjà es fa responsable del que publica, les tracta com una companyia de telèfons, on no es pot fer responsable aquesta del que dos dels seus usuaris estiguin parlant, per molt despreciable que sigui.

Donat que no tenen aquesta obligatorietat legal, la gent com Musk retreu a Twitter que faci una tasca editorial sobre el contingut que els seus usuaris hi publiquen. I d’aquí la menció a la llibertat d’expressió.

Però la llibertat d’expressió vol dir que puguis dir qualsevol cosa?

Doncs en el marc europeu no. Ja que la consideració legal és diferent.

Ja veurem com s’acaba el tema. De moment des del punt de vista empresarial s’ha filtrat als mitjans que Musk planejaria fer rentable la companyia i vendre-la d’aquí tres anys. Així que una cosa es el que publica Elon Musk a Twitter i una altra son les seves intencions.

Una nova forma d’integrar totes les diferents funcionalitats d’un xip, fa temps que va agafant força: es tracta del disseny en chiplets, que consisteix a construir el xip a partir de diferents components especialitzats que s’integren per oferir el conjunt d’operacions que els cal.

Respecte als processadors amb disseny monolític, és a dir, aquells que integren tots els xips i nuclis sota un mateix encapsulat, el disseny en chiplets és molt més escalable i, a més, permet abaratir costos i reduir la possibilitat de fallades en un processador.

L’Universal Chiplet Interconnect Express (UCIe) és un nou estàndard que té com a objectiu fer que els diferents fabricants d’aquests subcomponents facin servir el mateix sistema de connexió, de forma que puguin ser més fàcilment intercanviable, independentment de quin sigui el fabricant o la tecnologia de fabricació emprada.

De moment, l’esforç ja ha unit alguns dels fabricants de semiconductors i empreses tecnològiques més importants del món. AMD, ASE, ARM, Google Cloud, Intel, Meta, Microsoft, Qualcomm, Samsung i fins i tot TSMC.
Però no s’hi han adherit fabricants com NVIDIA.

De totes maneres aquest ja és un bon indici, i tot fa pensar que aquest projecte podria anar guanyant pes al futur.

El resultat d’això de cara a l’usuari final serà la reducció de preus en els xips, especialment important donada l’actual carència que hi ha ara al mercat, fins al punt de provocar parades en cadenes de producció.

La gerra a Ucraïna ens ha fet reviure vells records del passat.
I una de les coses que semblen de temps pretèrits es la noticia de la BBC (la cadena pública del Regne Unit) de fer dues emissions d’ona curta en ucraïnès: a la freqüència de 5875 kHz de 08.00 a 10.00 UTC i en 15735 kHz de 02.00 a 04.00 UTC.

En una guerra un dels primers objectius son les telecomunicacions. Deixar els civils sense televisió, ràdio, telefonia, i en els temps que corren; sense internet.

La desinformació es un element que juga un gran paper en els conflictes armats.

La noticia que publicava la BBC ens ha de fer pensar quanta gent te receptors d’ona curta que pugui fer servir en aquests casos.

Conscients d’això l’emissora Nexus de Milà (Itàlia) emet en Ona Mitja, a la freqüència de 1323khz per a Europa Oriental de 19.00 a 23.00 UTC.

Un sistema, el de la AM, més comú en la majoria de receptors, però que fa anys que està relegat per la FM.

Però com s’informa avui en dia la gent? Doncs a través d’internet.

I en aquest sentit Elon Musk, a petició del viceprimer ministre ucraïnès Mykhailo Fedorov, ha enviat equips a Ucraïna per activar al país el servei de la seva constel·lació de satèl·lits StarLink, que ja estan donant cobertura a la població.

Tot plegat fa pensar: són més fràgils els sistemes de comunicacions moderns?

Es molt fàcil posar en marxa una emissió de ràdio internacional des d’un altre país, però les comunicacions com les entenem avui en dia requereixen, de moment, d’un desplegament de proximitat, i això ha posat de relleu l’eficàcia en aquests casos de les constel·lacions de satèl·lits.

El músic canadenc Neil Young va retirar la seva música de la plataforma Spotify com a crítica a la difusió de podcasts amb contingut “fals” sobre el Covid-19 que s’hi difonen.

Concretament per mostrar la seva disconformitat amb l’streamer nord-americà Joe Rogan, i la difusió que fa de teories conspiratives.

La plataforma ja havia rebut un escrit amb centenars de signatures de metges americans demanant que fes més per evitar la desinformació. En especial del podcast de Rogan, del que va adquirir els drets l’any passat.

La plataforma va respondre apel·lant a la llibertat dels creadors de contingut.

Joe Rogan és un dels presentadors de podcasts més populars, per això Spotify va comprar els drets del seu programa el 2020 per 100 milions de dòlars. En una clara aposta per captar oients que cerquen continguts d’entreteniment.

Cal recordar que Spotify ja va esborrar 40 episodis del seu programa com a condició pel seu fitxatge per la plataforma.

Però ara altres artistes com Joni Mitchell, David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash han decidit també abandonar la plataforma.

A diferència de les crítiques de Twitter amb Donald Trump o de YouTube amb PewDiePie, Spotify publica a Rogan, és a dir, són els que paguen pel seu programa per atraure els seus milions i milions de seguidors.

Spotify no es pot desentendre del contingut que crea Rogan perquè és una producció original de la plataforma.

És a dir, que deixar de publicar a Rogan no seria censura, sinó que seria considerat una nova decisió editorial de la plataforma.

Fins i tot la Casa Blanca es va ficar a la polèmica i va demanar a Spotify que “fes més” per combatre la desinformació contra el COVID-19.

El tema encara no està tancat i ara ja no és la pressió legislativa la que obliga les plataformes a cuidar els seus continguts, sinó que són els mateixos usuaris qui s’exclamen. I segurament les empreses són més sensibles a les demandes expressades per aquests darrers.

La “guerra” que hi havia de connectors propietaris, on cada marca feia servir el seu connector de cable exclusiu, a la que volia posar fi la Unió Europea, legislant perquè tots els fabricants adoptessin l’estàndard USB-C, un cop més sembla que arriba tard…

L’empresa Apple que es resistia a adoptar l’estàndard als seus telèfons, i feia servir el seu connector propietari lightning, va en la línia d’eliminar qualsevol connector del telèfon.

Ja no cal el connector d’auriculars (que si que estava estandarditzat en el connector mini-jack des del segle passat) perquè ara els auriculars són bluetoth sense fils.

I ara sembla que tampoc caldrà el recent estandarditzat USB-C per a la càrrega, perquè sembla que la càrrega inductiva, en que només cal deixar el mòbil sobre una superfície de càrrega, s’imposa.

Això, sembla que farà els mòbils molt més estancs, al no tenir connectors al exterior, però menys ecològics, ja que la càrrega per inducció desaprofita molta part de l’energia, en relació a la connexió per cable.

Un cop més l’evolució dels productes tecnològics, del que es coneix com electrònica de consum, va molt més avançada a la legislació que els ha de regular. Entre que es detecta el problema, se’n consensua una solució, i s’hi posa fil a l’agulla per redactar-ne el text legal, a la implantació del qual cal sumar unes llargues moratòries, per permetre que els fabricants s’hi adaptin. Aquests ja estan emprant una tecnologia diferent.

Després de set anys de la seva retirada d’Espanya, el servei d’agregació de noticies de Google tornara a estar disponible per a territori espanyol, gràcies la recent modificació de la llei espanyola de copyright, per adaptar-la a la directiva europea sobre drets d’autor.

L’anunci del gegant d’internet s’ha produït hores després que Ministeri de Cultura anunciés l’aprovació del Real Decret-llei pel qual es transposen al dret espanyol les directives europees 2019/789 i 2019/790 sobre drets d’autor i drets afins al Mercat Únic Digital.

I que a efectes pràctics dona llibertat a cada editor i agència de notícies per decidir si voleu gestionar de forma directa i individual els seus drets de copyright o fer-ho a través d’una entitat col·lectiva.

Evitant així l’antic article 32.2 que obligava a Google a compensar econòmicament als editors mitjançant el Centro Español de Derechos Reprográficos (Cedro). De forma que a partir d’ara cada mitjà podrà decidir de forma individual si vol estar inclòs o no en agregadors com els de Google.

La iniciativa ja ha estat aplaudida pel Club Abierto de Editores (CLABE), presidit per Arsenio Escolar, que considera que l’agregador de Google és un canal valuós per fer arribar les seves notícies als lector.

Una bona notícia que ens apropa al nostre entorn europeu.

Hi ha una frase popular entre la gent que es dedica a l’optimització de resultats en cercadors, que diu que el millor lloc per amagar un cadàver és a la segona plana de resultats de Google. Això és perquè Google ens mostra els seus resultats paginats, amb només 10 resultats a cada pàgina, i per accedir a la següent pàgina cal fer el salt de pàgina amb un enllaç que es troba al final de cada plana. Un enllaç al qual no hi fa clic quasi ningú.

Sortir cap al final de la primera plana dels resultats fa que no t’arribin gaires visites, però sortir ja a la segona plana o més enrere t’aboca a l’ostracisme.

Però ara això podria canviar radicalment si el gegant de les cerques per internet aplica definitivament l’escroll infinit, és a dir, que quan arribem al final de la plana automàticament es carregui un nou bloc amb 10 resultats més.

Aquest és un mecanisme molt emprat en dispositius mòbils (tot i que també cada cop més comú en entorns d’escriptori) i de moment Google l’implantaria en les cerques en aquests dispositius, per evitar que calgui fer ús del botó “veure més resultats” que trobàvem al final de la plana de resultats. Assemblant-se més d’aquesta manera a la forma que tenim de veure els continguts en xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram, on des de fa ja temps els usuaris estem acostumats a procedir d’aquesta manera més intuïtiva.

Però més enllà de la comoditat més gran que ens pugui representar, això afectarà substancialment al SEO (la rama que s’encarrega d’optimitzar les planes web perquè apareguin ben amunt en les planes de resultats dels cercadors) i canviarà la forma en què s’estructurarà el seu contingut per adaptar-lo a la nova funcionalitat, com ha passat sempre que Google ha canviat la forma en què mostrava els seus resultats de cerca.

Ja hem parlat aquí de com Google modela la web en el seu interès, fent que les planes augmentin el nombre de paraules que contenen, premiant determinats formats gràfics o de vídeo, penalitzant certs protocols, o influint en la reducció dels temps de càrrega, per exemple. I aquest nou canvi no en serà una excepció.

La lògica ens indica que això s’acabarà implantant també en les cerques amb l’ordinador. De fet, si no s’ha fet ja, és per l’augment de càrrega de processament que suposarà per a Google que ara consultem més planes en els resultats. Un augment de costos gens menyspreable si tenim en compte la ingent quantitat de consultes que es fan a Google diàriament a escala mundial.