Societat de la Informació

La gerra a Ucraïna ens ha fet reviure vells records del passat.
I una de les coses que semblen de temps pretèrits es la noticia de la BBC (la cadena pública del Regne Unit) de fer dues emissions d’ona curta en ucraïnès: a la freqüència de 5875 kHz de 08.00 a 10.00 UTC i en 15735 kHz de 02.00 a 04.00 UTC.

En una guerra un dels primers objectius son les telecomunicacions. Deixar els civils sense televisió, ràdio, telefonia, i en els temps que corren; sense internet.

La desinformació es un element que juga un gran paper en els conflictes armats.

La noticia que publicava la BBC ens ha de fer pensar quanta gent te receptors d’ona curta que pugui fer servir en aquests casos.

Conscients d’això l’emissora Nexus de Milà (Itàlia) emet en Ona Mitja, a la freqüència de 1323khz per a Europa Oriental de 19.00 a 23.00 UTC.

Un sistema, el de la AM, més comú en la majoria de receptors, però que fa anys que està relegat per la FM.

Però com s’informa avui en dia la gent? Doncs a través d’internet.

I en aquest sentit Elon Musk, a petició del viceprimer ministre ucraïnès Mykhailo Fedorov, ha enviat equips a Ucraïna per activar al país el servei de la seva constel·lació de satèl·lits StarLink, que ja estan donant cobertura a la població.

Tot plegat fa pensar: són més fràgils els sistemes de comunicacions moderns?

Es molt fàcil posar en marxa una emissió de ràdio internacional des d’un altre país, però les comunicacions com les entenem avui en dia requereixen, de moment, d’un desplegament de proximitat, i això ha posat de relleu l’eficàcia en aquests casos de les constel·lacions de satèl·lits.

El músic canadenc Neil Young va retirar la seva música de la plataforma Spotify com a crítica a la difusió de podcasts amb contingut “fals” sobre el Covid-19 que s’hi difonen.

Concretament per mostrar la seva disconformitat amb l’streamer nord-americà Joe Rogan, i la difusió que fa de teories conspiratives.

La plataforma ja havia rebut un escrit amb centenars de signatures de metges americans demanant que fes més per evitar la desinformació. En especial del podcast de Rogan, del que va adquirir els drets l’any passat.

La plataforma va respondre apel·lant a la llibertat dels creadors de contingut.

Joe Rogan és un dels presentadors de podcasts més populars, per això Spotify va comprar els drets del seu programa el 2020 per 100 milions de dòlars. En una clara aposta per captar oients que cerquen continguts d’entreteniment.

Cal recordar que Spotify ja va esborrar 40 episodis del seu programa com a condició pel seu fitxatge per la plataforma.

Però ara altres artistes com Joni Mitchell, David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash han decidit també abandonar la plataforma.

A diferència de les crítiques de Twitter amb Donald Trump o de YouTube amb PewDiePie, Spotify publica a Rogan, és a dir, són els que paguen pel seu programa per atraure els seus milions i milions de seguidors.

Spotify no es pot desentendre del contingut que crea Rogan perquè és una producció original de la plataforma.

És a dir, que deixar de publicar a Rogan no seria censura, sinó que seria considerat una nova decisió editorial de la plataforma.

Fins i tot la Casa Blanca es va ficar a la polèmica i va demanar a Spotify que “fes més” per combatre la desinformació contra el COVID-19.

El tema encara no està tancat i ara ja no és la pressió legislativa la que obliga les plataformes a cuidar els seus continguts, sinó que són els mateixos usuaris qui s’exclamen. I segurament les empreses són més sensibles a les demandes expressades per aquests darrers.

La “guerra” que hi havia de connectors propietaris, on cada marca feia servir el seu connector de cable exclusiu, a la que volia posar fi la Unió Europea, legislant perquè tots els fabricants adoptessin l’estàndard USB-C, un cop més sembla que arriba tard…

L’empresa Apple que es resistia a adoptar l’estàndard als seus telèfons, i feia servir el seu connector propietari lightning, va en la línia d’eliminar qualsevol connector del telèfon.

Ja no cal el connector d’auriculars (que si que estava estandarditzat en el connector mini-jack des del segle passat) perquè ara els auriculars són bluetoth sense fils.

I ara sembla que tampoc caldrà el recent estandarditzat USB-C per a la càrrega, perquè sembla que la càrrega inductiva, en que només cal deixar el mòbil sobre una superfície de càrrega, s’imposa.

Això, sembla que farà els mòbils molt més estancs, al no tenir connectors al exterior, però menys ecològics, ja que la càrrega per inducció desaprofita molta part de l’energia, en relació a la connexió per cable.

Un cop més l’evolució dels productes tecnològics, del que es coneix com electrònica de consum, va molt més avançada a la legislació que els ha de regular. Entre que es detecta el problema, se’n consensua una solució, i s’hi posa fil a l’agulla per redactar-ne el text legal, a la implantació del qual cal sumar unes llargues moratòries, per permetre que els fabricants s’hi adaptin. Aquests ja estan emprant una tecnologia diferent.

Després de set anys de la seva retirada d’Espanya, el servei d’agregació de noticies de Google tornara a estar disponible per a territori espanyol, gràcies la recent modificació de la llei espanyola de copyright, per adaptar-la a la directiva europea sobre drets d’autor.

L’anunci del gegant d’internet s’ha produït hores després que Ministeri de Cultura anunciés l’aprovació del Real Decret-llei pel qual es transposen al dret espanyol les directives europees 2019/789 i 2019/790 sobre drets d’autor i drets afins al Mercat Únic Digital.

I que a efectes pràctics dona llibertat a cada editor i agència de notícies per decidir si voleu gestionar de forma directa i individual els seus drets de copyright o fer-ho a través d’una entitat col·lectiva.

Evitant així l’antic article 32.2 que obligava a Google a compensar econòmicament als editors mitjançant el Centro Español de Derechos Reprográficos (Cedro). De forma que a partir d’ara cada mitjà podrà decidir de forma individual si vol estar inclòs o no en agregadors com els de Google.

La iniciativa ja ha estat aplaudida pel Club Abierto de Editores (CLABE), presidit per Arsenio Escolar, que considera que l’agregador de Google és un canal valuós per fer arribar les seves notícies als lector.

Una bona notícia que ens apropa al nostre entorn europeu.

Hi ha una frase popular entre la gent que es dedica a l’optimització de resultats en cercadors, que diu que el millor lloc per amagar un cadàver és a la segona plana de resultats de Google. Això és perquè Google ens mostra els seus resultats paginats, amb només 10 resultats a cada pàgina, i per accedir a la següent pàgina cal fer el salt de pàgina amb un enllaç que es troba al final de cada plana. Un enllaç al qual no hi fa clic quasi ningú.

Sortir cap al final de la primera plana dels resultats fa que no t’arribin gaires visites, però sortir ja a la segona plana o més enrere t’aboca a l’ostracisme.

Però ara això podria canviar radicalment si el gegant de les cerques per internet aplica definitivament l’escroll infinit, és a dir, que quan arribem al final de la plana automàticament es carregui un nou bloc amb 10 resultats més.

Aquest és un mecanisme molt emprat en dispositius mòbils (tot i que també cada cop més comú en entorns d’escriptori) i de moment Google l’implantaria en les cerques en aquests dispositius, per evitar que calgui fer ús del botó “veure més resultats” que trobàvem al final de la plana de resultats. Assemblant-se més d’aquesta manera a la forma que tenim de veure els continguts en xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram, on des de fa ja temps els usuaris estem acostumats a procedir d’aquesta manera més intuïtiva.

Però més enllà de la comoditat més gran que ens pugui representar, això afectarà substancialment al SEO (la rama que s’encarrega d’optimitzar les planes web perquè apareguin ben amunt en les planes de resultats dels cercadors) i canviarà la forma en què s’estructurarà el seu contingut per adaptar-lo a la nova funcionalitat, com ha passat sempre que Google ha canviat la forma en què mostrava els seus resultats de cerca.

Ja hem parlat aquí de com Google modela la web en el seu interès, fent que les planes augmentin el nombre de paraules que contenen, premiant determinats formats gràfics o de vídeo, penalitzant certs protocols, o influint en la reducció dels temps de càrrega, per exemple. I aquest nou canvi no en serà una excepció.

La lògica ens indica que això s’acabarà implantant també en les cerques amb l’ordinador. De fet, si no s’ha fet ja, és per l’augment de càrrega de processament que suposarà per a Google que ara consultem més planes en els resultats. Un augment de costos gens menyspreable si tenim en compte la ingent quantitat de consultes que es fan a Google diàriament a escala mundial.

De fa anys el Parlament Europeu ha instat la Comissió a presentar una proposta sobre un carregador comú, per reduir les escombraries electròniques i facilitar la vida als consumidors.

El 2014, el Parlament ja va defensar un carregador comú per a tots els telèfons mòbils en les negociacions de la directiva sobre comercialització d’equips radioelèctrics.

Des de llavors, la Cambra ha pres diverses iniciatives més en les que, de manera directa o indirecta, advocava per l’estandardització dels carregadors per a mòbils, com la resolució de 30 de gener de 2020 en què advertia que aquesta qüestió era urgent. O en una altra resolució recent, de el 10 de febrer de 2021 sobre el nou pla d’acció per a l’economia circular, on els eurodiputats van tornar a sol·licitar a la Comissió la introducció urgent d’un carregador comú per a telèfons intel·ligents i dispositius similars per oferir opcions de càrrega estàndard, compatibles i interoperables.

Però ara es vol anar més enllà plantejant una iniciativa molt més ambiciosa.

La presidenta de la comissió parlamentària de Mercat Interior i Protecció del Consumidor, Anna Cavazzini, va declarar:

És hora de desfer-nos de l’embolic de cables en els nostres calaixos; ja n’hi ha prou de trobar-nos amb el carregador incorrecte per al dispositiu que portem a la motxilla. Un carregador uniforme ajudarà els consumidors a estalviar diners ja no gastar més recursos dels necessaris.

Anna Cavazzini

Els aparells elèctrics i electrònics segueixen sent un dels àmbits en què més creixen els residus a la UE. És especialment important que les normes proposades s’apliquin no només als telèfons intel·ligents, sinó també a les tauletes i altres dispositius mòbils, tal com demanava el Parlament.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és aconseguir un estàndard únic per al port de el dispositiu que permeti als consumidors utilitzar el mateix carregador i reduir així l’impacte mediambiental i econòmic de milers de tones de residus electrònics.

Amb les anterior normatives es van reduir els connectors de 30 a 3 tipus diferents, però des de la Comissió Europea han decidit anar més enllà per establir una solució comuna: l’USB-C.

Des de l’organisme comunitari estimen que aquesta i altres mesures limiti l’adquisició de carregadors per part dels consumidors, el que repercutirà en un estalvi de 250 milions d’euros a l’any en compres innecessàries d’aquests aparells.

La proposta haurà de ser aprovada pel Parlament Europeu i el Consell de la UE i comptarà amb un període de transició de dos anys perquè els consumidors i la indústria puguin adaptar-se als nous requisits.

D’aprovar-se el text presentat per la CE, una modificació de la directiva de 2014, els fabricants hauran de deixar de vendre un carregador nou amb cada telèfon intel·ligent i hauran d’oferir als consumidors la possibilitat d’utilitzar un antic.

La normativa està centrada en smartphones, tablets, auriculars, càmeres i altaveus, per la qual cosa no afecta ordinadors portàtils, rellotges intel·ligents, lectors electrònics i carregadors sense fil.

Alemanya, un dels països més avançats en legislació per protegir als consumidors, vol que els equips electrònics es puguin reparar i actualitzar durant un mínim de set anys, per tal de combatre l’obsolescència programada.

El Govern alemany ha anunciat l’esborrany de llei perquè els fabricants de telèfons, tauletes, ordinadors i altres equips d’electrònica de consum ofereixin actualitzacions de programari i peces originals a preus raonables durant, com a mínim, set anys.

D’aquesta manera amplia la proposta de la Unió Europea de que els usuaris tinguin disponibilitat d’actualitzacions i recanvis un mínim de cinc anys.

Una demanda ambiciosa si tenim en compte que les actualitzacions de smartphones i tablets no acostumen a anar més enllà de dos anys en actualitzacions.

Tot plegat es fa per lluitar per reduir els residus electrònics.

La proposta fa referencià a les actualitzacions de seguretat del programari (no la del programari complert) i obligaria als fabricants a fer públics els preus del recanvis, a no pujar-los, i a servir-los en un termini de temps raonable, que no faci desistir a l’usuari de la seva reparació, i es vegi obligat a adquirir un equip nou.

El lobbie de fabricant ja ha dit que considera que la proposta va massa lluny, i que seria més adequat que les actualitzacions de seguretat arribessin a tres anys i les actualitzacions funcionals a dos. I quant a les peces de reparació només caldria reparar les pantalles i les bateries.

Tot plegat va en la línia d’atura l’espiral diabòlica que fa que tots aquests residus electrònic que enviem a països subdesenvolupats acabin en grans piles que en ploure filtren el components tòxics que contenen a les capes freàtiques, que desprès van a parar al mar i finalment els acabam ingerint a través del peix que consumim a Europa. Com ha revelat un recent estudi sobre els metalls pesats que porta incorporada la tonyina capturada en aigües africanes que consumim a casa nostra.

La compra dels estudis de cinema Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) per 8.450 milions de dòlars (uns 6.900 milions d’euros) per part del servei d’streaming d’Amazon, que li permetrà incloure als seus continguts uns 4.000 nous títols, ens retorna a la dicotomia de si prima el contingut o el servei.

La Metro, una de les grans de Hollywood creada el 1924, arrossegava un deute pel que ja s’havia venut part dels seus drets a Warner (les produccions anteriors al 1986).

Ara la gran empresa de distribució de Silicon Valley es queda amb la resta de drets de les seves produccions, i també amb el seu deute, es clar.

Aquesta compra es produeix unes setmanes després de la fusió entre Discovery i Warner Media (que te la resta del catàleg, i pertany a AT&T).

Tot plegat son els darrers moviments del que podríem anomenar era daurada de l’streaming.

Els creadors de continguts tradicionals estan carregats de deutes, i els exitosos nous distribuïdors estan necessitats de continguts per les seves plataformes de difusió.

Però la guerra entre les grans plataformes d’streaming, on a més d’Amazon, hi ha Netflix, HBO i Disney encara ens depara noves sorpreses.

L’altre gran gegant; Netflix, està veien com ha deixat de créixer al ritme desmesurat que ho feia, i es pensa que potser s’està arribant al sostre del model.

Es per això que es rumoreja que ben aviat veurem com diversifica la seva oferta en la indústria l’entreteniment, i posa un peu en el lucratiu món del videojoc que està creixent amb força.

I una altra vegada ens trobarem aquí que es desfermarà una guerra per acaparar continguts. Que esperem que dispari al indústria del videojoc, en que tant ben posicionada està casa nostra.

Entre anuncis d’apostes i de menjar per gats capats, m’he trobat amb un “interessant” anunci de Telefònica que no ens ven res… sinó que ens dona les gràcies…

L’empresa de Elon Musk, SpaceX, ha decidit xifrar les dades de telemetria i imatges que emeten per ràdio els seus coets.

Això després que es filtrés que la freqüència que feia servir l’empresa en Banda S era 2232.5 MHz. Cosa que havia de notificar a la FAA (Administració Federal d’Aviació).

Poc van tardar els radioaficionats a apuntar les seves antenes als coets quan s’enlairaven, veient amb sorpresa que podien llegir parts de la telemetria que s’enviava en text pla.

Posteriorment també van poder veure les imatges que el coet feia arribar al centre de control de SpaceX. Tant de l’interior dels tancs de combustible, com de l’exterior de la nau.

Després de que les imatges corressin per la xarxa l’empresa va decidir xifrar aquesta informació.

El curiós del cas és que les dades que enviava la seva altra nau Starship ja havien estat xifrats feia temps.