Societat de la Informació

Us heu adonat que dins de casa el telèfon agafa 4G i que ens cal sortir de casa per poder tenir cobertura 5G?

Això es perquè la freqüencial implementada actualment pel 5G és la de 3,6 GHz una freqüència semblant a la de la WI-FI standard. I si aquesta ja ens dona problemes per arribar a certes habitacions de la casa, imagineu-vos si tenim l’antena més lluny.

Poc a poc els humans hem fet servir freqüències cada cop més elevades. A mesura que hem anat assolint la tecnologia per poder fer-les servir.

I a mesura que s’assoleix la tecnologia per treballar en una freqüencial més alta s’hi van establint serveis: La ràdio en AM, la FM, la tele en HF, la UHF, la televisió per satèl·lit, els primers mòbils analògics, els primers GSM, les xarxes WI-FI de primera generació…

Les freqüències més altes permeten una major velocitat, però tenen el handicap que arriben menys lluny i no reboten tant quan troben obstacles, cosa que els fa inviable accedir als interiors dels edificis, ja que requereixen una visió més directe entre el dispositiu i l’antena.

700 MHz	Gran penetració en interiors, però baixa velocitat
3.6 GHz	Poca penetració, però bona velocitat.
26 GHz	Nul·la penetració, però gran velocitat

Així doncs tenim a l’abast freqüències més altes que ens permeten una major velocitat de transmissió de dades, però aquest servei te problemes per entrar dins els edificis.

Fa poc us va tocar re-sintonitzar els canals de la televisió, i això era per fer espai a la freqüència més baix que s’assigna al servei de telefonia 5G.

Quan s’hagi acabat el proces, podreu rebre el 5G també dins de casa, igual com podíeu veure la TDT amb una antena de “banyes” posada sobre el televisor.

Això si… amb una velocitat inferior a la que tindríeu si us arribés el senyal d’una antena de freqüencial més alta, de l’actual 3.6 GHz o la més moderna de 26 GHz que dona una connectivitat equivalent a la fibra òptica.

Així doncs, si voleu les màximes prestacions de connectivitat als vostres telèfons dins de casa, es millor es que tingueu un punt d’accés WI-FI connectat al vostre router de fibra òptica. I sinó ens tocarà posar una antena prop de la finestra per fer de repetidor del senyal 5G.

Tenim de fa poc noves consoles de videojocs amb el maquinari més modern (com la Xbox de Microsoft o la Play Station 5 de Sony) i alhora tenim noves plataformes de joc en streaming com Facebook Games, que segueix els passos de Google Stadia, Amazon Luna, o Apple Arcade on també trobem xCloud de Microsoft o Play Station NOW de Sony que juguen a dues bandes.

Estem davant de dues tecnologies per jugar, la de tota la vida de tenir una maquina a casa el més potent possible per jugar als darrers jocs, amb la recurrent actualització del nostre ordinador o consola. I la nova on només ens cal tenir una bona connexió a Internet per enviar les ordres dels comandaments i rebre les imatges de consoles remotes situades en granges informàtiques en algun racó de món.

De fet si volem jugar en xarxa ja ens cal disposar d’una bona connexió a Internet. I si juguem en streaming amb molts menys diners tenim un munt de jocs a l’abast i ens estalviem de comprar cap consola.

I el súmmum ja es que algunes plataformes, com la nova de Facebook, permetran jugar de forma gratuïta.
Això si… Facebook també ha anunciat fa poc els seu nou format d’anuncis jugables…

Més val que no perdem de vista que amb l’incessant tendència de convertir els productes en serveis, estem perdent sobirania sobre les nostres estones dedicades als videojocs.

Ja fa temps que les pantalles van agafant terreny a les nostres vides, però d’un temps ençà, i agreujat per la pandèmia, cada cop més mirem el món a través d’una pantalla.

Allò que comentàvem dels nens que no jugaven a pilota sinó que estaven enganxats a la consola, i que també fem els adults amb els nostres telèfons mòbils. Ara s’ha estès a qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana.

La impossibilitat d’assistir presencialment als llocs ha fet que es multipliqués de cop l’ús del vídeo en el nostre dia a dia.

Vídeo trucades que abans fèiem amb veu i que ara ens obliga a estar pendents de la llum i de si estem ben enfocats.

Reunions de feina que no comencen mai esperant que tothom s’hagi connectat i ajustant els paràmetres de connexió dels participants, i que es fan eternes amb la gent trepitjant-se al parlar, i els temps morts quan algú tarda cinc minuts a saber compartir un document en pantalla…

I el fet de que no pugem visitar amb normalitat certs espais fa que ens ofereixin visites virtuals.

Tot plegat fa que percebem amb normalitat el món mitjançant una pantalla.

Pot ser que ens estiguem perdent coses a traves de la pantalla? Guanyarà valor la percepció presencial? O simplement anem a un mode mixt que ha vingut per quedar-se, i que assumirem amb total normalitat?

El que no han aconseguit anys de promoció des de les administracions públiques per anar estenent l’us del teletreball, amb tots els beneficis que se li atribuïen, i que anaven alineats amb les reivindicacions que aquestes administracions fan en altres àmbits (conciliació de la vida laboral, reducció d’emissió de contaminants, etc.) però que les mateixes administracions no eren capaces de posar en pràctica elles mateixes, massa assentades en el presencialisme, i incapaces de treballar per objectius. Ho ha aconseguit un conat de pandèmia vírica mundial.

L’aparició del coronavirus i la contenció del seu contagi amb el confinament i la restricció de moviments ha fet que moltes empreses hagin de cessar la seva activitat productiva durant uns dies. I ha estat llavors quan algú mirant de minimitzar la les pèrdues econòmiques que suposen uns sous que segueixen pagant ha pensat que els seus treballadors podrien treballar des de casa.

Alguns fins i tot hauran pogut rescatar la documentació del pla pilot que no van arribar a implantar a l’empresa mai.

El fet és que ara s’ha fet de la necessitat virtut, i tothom s’ha vist obligat a trobar solucions tecnològiques i operatives perquè els seus empleats puguin treballar des de casa.

Veurem si ara, un cop establerts, aquests mecanismes podran conservar-se en el temps, ni que sigui parcialment, o un cop passat l’ensurt tornarem a desar en un calaix aquestes eines de treball.

De que parlarem l’any 2020…

La irrupció de noves tecnologies massa sovint topa amb l’ecologia. Com és el cas de les noves  constel·lacions de satèl·lits que han de donar cobertura global d’Internet. I que no permetran contemplar el cel nocturn tal i com ho havíem fet fins ara.

Fins ara ja hi havia satèl·lits orbitant La Terra, però passaven força inadvertits. Potser el més brillant era la ISS (Estació Espacial Internacional), un únic element que era molta casualitat que passes quan miràvem el cel.

Però ara s’estan desplegant constel·lacions de satèl·lits d’òrbita baixa que han de donar cobertura d’Internet, i que com passa amb les antenes de telefonia terrestre, hauran d’haver-n’hi uns pocs sempre sobrevolant-nos per poder establir-hi connexió.

El llançament dels primers 60  satèl·lits que han de formar el sistema Starlink (l’empresa del magnat Elon Musk)  ja ha posat en alerta als astrònoms, perquè brillen molt al cel nocturn, i tenint en compte que la primera fase d’aquesta constel·lació consta de  1584 satèl·lits, i que ha d’arribar a tenir-ne  4425, el panorama que auguren és que ens haurem d’anar acostumant a veure passar a les nits les traces lluminoses d’aquests artefactes entre els estels.

Però la preocupació major és que aquesta només és la primera de les constel·lacions que prometen internet d’alta capacitat (anuncien 1 terabit/s) que ja hi ha a punt, i a la que hi haurem de sumar els 3236 satèl·lits de la constel·lació Kuiper d’Amazon, els 900 de OneWeb, els 4600 de Samsung, els 3000 de Boeing, els 600 d’Astrome Technologies, els 800 de Commsat Technology Development… i només per parlar de projectes que ja estan a punt de desplegar-se, perquè n’hi ha molts altres en fase de desenvolupament.

Caldrà doncs que ens plantegem des del punt de vista ecològic: Pot una empresa privada afectar d’aquesta forma la possibilitat de gaudir del cel de tota la humanitat?

starlink.mp3

On rau el cervell dels nostres dispositius intel·ligents?

Perquè potser ens els venen com a intel·ligents, però són tan rucs que han de preguntar a un altre cada vegada que els fem una petició.

És a dir: Quan fem servir reconeixement de veu al nostre telèfon, televisor, o qualsevol altre dispositiu, és aquest dispositiu qui processa la petició, o passa el tall de veu al núvol i és un ordinador remot qui processa aquest tall de veu i en retorna els resultats.

Doncs donada l’alta necessitat de procés que requereixen aquestes operacions, fins ara se solien fer al núvol, en un lloc remot. Amb la problemàtica de seguretat i privacitat que això suposa.
Però els dispositius augmenten en potència de càlcul i per tant ja tenen ells mateixos la capacitat de processar les peticions que els fem en local, sense que els calgui enviar les peticions a un núvol perquè els processi i ens en torni la resposta. Cosa que els fa també més ràpids. Però principalment els fa més segurs.

Tot plegat ha de fer donar un salt endavant al control mitjançant comandes de veu, fent que acabin sent més ràpids que teclejar amb els dits, una cosa interessant no només per als telèfons, sinó que es torna més important per comunicar-nos amb el cotxe quan estem conduint, amb les mans al volant, per exemple…

…tot i que potser arriba una mica tard en aquest cas, perquè els cotxes aviat no es conduiran.

ia_en_local.mp3

Finalment, i després de diverses modificacions en el redactat, la Unió Europea ha aprovat la reforma de la llei de copyright per 348 vots a favor i 274 en contra i 36 abstencions.

En principi la llei volia protegir els autors davant de l’ús del seu contingut que en fan les grans corporacions d’internet (com ara Facebook, YouTube o Instagram) però l’hauran de complir les webs amb més de cinc milions d’usuaris únics mensuals, que faci mes de tres anys que operen a internet, o facturin més de 10 milions d’euros.

La idea era protegir els autors per tal de que puguin percebre els drets dels seus continguts que els usuaris pengen a xarxes socials, obligant a les plataformes a tenir un control més gran sobre els continguts aliens, donat que seran responsables dels continguts que allotgin.

Fins ara la responsabilitat dels continguts requeien primordialment en l’usuari.

A la practica s’espera que això suposi que siguin més restrictius a l’hora de permetre penjar contingut, cosa que pot fer canviar els continguts d’internet tal i com els coneixem fins ara.

Com sempre la aplicació que els jutges en facin de la llei acabarà definint com de restrictiu acabarà sent aquest canvi.

llei-europea-copyright.mp3