Ja fa temps que les pantalles van agafant terreny a les nostres vides, però d’un temps ençà, i agreujat per la pandèmia, cada cop més mirem el món a través d’una pantalla.
Allò que comentàvem dels nens que no jugaven a pilota sinó que estaven enganxats a la consola, i que també fem els adults amb els nostres telèfons mòbils. Ara s’ha estès a qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana.
La impossibilitat d’assistir presencialment als llocs ha fet que es multipliqués de cop l’ús del vídeo en el nostre dia a dia.
Vídeo trucades que abans fèiem amb veu i que ara ens obliga a estar pendents de la llum i de si estem ben enfocats.
Reunions de feina que no comencen mai esperant que tothom s’hagi connectat i ajustant els paràmetres de connexió dels participants, i que es fan eternes amb la gent trepitjant-se al parlar, i els temps morts quan algú tarda cinc minuts a saber compartir un document en pantalla…
I el fet de que no pugem visitar amb normalitat certs espais fa que ens ofereixin visites virtuals.
Tot plegat fa que percebem amb normalitat el món mitjançant una pantalla.
Pot ser que ens estiguem perdent coses a traves de la pantalla? Guanyarà valor la percepció presencial? O simplement anem a un mode mixt que ha vingut per quedar-se, i que assumirem amb total normalitat?