Alemanya vol que els equips es puguin actualitzar durant set anys com a mínim

Alemanya, un dels països més avançats en legislació per protegir als consumidors, vol que els equips electrònics es puguin reparar i actualitzar durant un mínim de set anys, per tal de combatre l’obsolescència programada.

El Govern alemany ha anunciat l’esborrany de llei perquè els fabricants de telèfons, tauletes, ordinadors i altres equips d’electrònica de consum ofereixin actualitzacions de programari i peces originals a preus raonables durant, com a mínim, set anys.

D’aquesta manera amplia la proposta de la Unió Europea de que els usuaris tinguin disponibilitat d’actualitzacions i recanvis un mínim de cinc anys.

Una demanda ambiciosa si tenim en compte que les actualitzacions de smartphones i tablets no acostumen a anar més enllà de dos anys en actualitzacions.

Tot plegat es fa per lluitar per reduir els residus electrònics.

La proposta fa referencià a les actualitzacions de seguretat del programari (no la del programari complert) i obligaria als fabricants a fer públics els preus del recanvis, a no pujar-los, i a servir-los en un termini de temps raonable, que no faci desistir a l’usuari de la seva reparació, i es vegi obligat a adquirir un equip nou.

El lobbie de fabricant ja ha dit que considera que la proposta va massa lluny, i que seria més adequat que les actualitzacions de seguretat arribessin a tres anys i les actualitzacions funcionals a dos. I quant a les peces de reparació només caldria reparar les pantalles i les bateries.

Tot plegat va en la línia d’atura l’espiral diabòlica que fa que tots aquests residus electrònic que enviem a països subdesenvolupats acabin en grans piles que en ploure filtren el components tòxics que contenen a les capes freàtiques, que desprès van a parar al mar i finalment els acabam ingerint a través del peix que consumim a Europa. Com ha revelat un recent estudi sobre els metalls pesats que porta incorporada la tonyina capturada en aigües africanes que consumim a casa nostra.

Amazon compra la Metro

La compra dels estudis de cinema Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) per 8.450 milions de dòlars (uns 6.900 milions d’euros) per part del servei d’streaming d’Amazon, que li permetrà incloure als seus continguts uns 4.000 nous títols, ens retorna a la dicotomia de si prima el contingut o el servei.

La Metro, una de les grans de Hollywood creada el 1924, arrossegava un deute pel que ja s’havia venut part dels seus drets a Warner (les produccions anteriors al 1986).

Ara la gran empresa de distribució de Silicon Valley es queda amb la resta de drets de les seves produccions, i també amb el seu deute, es clar.

Aquesta compra es produeix unes setmanes després de la fusió entre Discovery i Warner Media (que te la resta del catàleg, i pertany a AT&T).

Tot plegat son els darrers moviments del que podríem anomenar era daurada de l’streaming.

Els creadors de continguts tradicionals estan carregats de deutes, i els exitosos nous distribuïdors estan necessitats de continguts per les seves plataformes de difusió.

Però la guerra entre les grans plataformes d’streaming, on a més d’Amazon, hi ha Netflix, HBO i Disney encara ens depara noves sorpreses.

L’altre gran gegant; Netflix, està veien com ha deixat de créixer al ritme desmesurat que ho feia, i es pensa que potser s’està arribant al sostre del model.

Es per això que es rumoreja que ben aviat veurem com diversifica la seva oferta en la indústria l’entreteniment, i posa un peu en el lucratiu món del videojoc que està creixent amb força.

I una altra vegada ens trobarem aquí que es desfermarà una guerra per acaparar continguts. Que esperem que dispari al indústria del videojoc, en que tant ben posicionada està casa nostra.

SpaceX xifra la telemetria dels seus coets Falcon

L’empresa de Elon Musk, SpaceX, ha decidit xifrar les dades de telemetria i imatges que emeten per ràdio els seus coets.

Això després que es filtrés que la freqüència que feia servir l’empresa en Banda S era 2232.5 MHz. Cosa que havia de notificar a la FAA (Administració Federal d’Aviació).

Poc van tardar els radioaficionats a apuntar les seves antenes als coets quan s’enlairaven, veient amb sorpresa que podien llegir parts de la telemetria que s’enviava en text pla.

Posteriorment també van poder veure les imatges que el coet feia arribar al centre de control de SpaceX. Tant de l’interior dels tancs de combustible, com de l’exterior de la nau.

Després de que les imatges corressin per la xarxa l’empresa va decidir xifrar aquesta informació.

El curiós del cas és que les dades que enviava la seva altra nau Starship ja havien estat xifrats feia temps.

Perquè no hi ha targetes gràfiques a les botigues

Si darrerament heu anat a compra una targeta de vídeo pel vostre ordinador uns haureu trobat que no n’hi ha en estoc i que, si n’hi ha, han augmentat moltíssim el seu preu darrerament.

Perquè està tant disparat el preu de les targetes gràfiques? És per la pandèmia, per l’increment del preu dels components, o pels costos de desenvolupament tecnològics?

Dons res d’això… Els preus han pujat perquè el canvi de monedes virtuals com el Bitcoin han pujat.

I que te que veure la revalorització de les criptomonedes amb el fet que no es trobin targetes de vídeo a preus raonables per l’ordinador? Doncs que el minat de les monedes (el procés informàtic que es fa servir per obtenir-les) es fa amb la gran capacitat de càlcul que tenen les targes de vídeo per poder moure els polígons en temps real que requereixen els darrers jocs.

I la gent que es dedica a la mineria de Bitcoins esta acaparant totes les targetes del mercat perquè l’increment del preu de la criptomoneda fa rendible els costos de posar a funcionar racks sencer de targetes funcionant dia i nit que amb els Bitcoins obtinguts es paguen en poc més d’un mes.

Els fabricants de targetes, conscients d’això, i veient que no podrien fer arribar els seus nous models als seus consumidors habituals perquè son acaparats per a la mineria de Bitcoins han decidit crear directament productes especials per a la mineria amb la gran capacitat de càlcul dels xips gràfics, però sense la part que els miners de Bitcoins no fan servir de les targetes gràfiques.

D’aquesta manera podran tornar a servir els seus productes típics per a usuaris d’ordinadors i a més obren una nova línia de negoci orientada al 100% als seus nous clients que no requereixen de moltes funcions gràfiques.

Perquè no arriba el 5G dins de casa?

La cobertura 5G dins de casa és molt baixa.

Us heu adonat que dins de casa el telèfon agafa 4G i que ens cal sortir de casa per poder tenir cobertura 5G?

Això es perquè la freqüencial implementada actualment pel 5G és la de 3,6 GHz una freqüència semblant a la de la WI-FI standard. I si aquesta ja ens dona problemes per arribar a certes habitacions de la casa, imagineu-vos si tenim l’antena més lluny.

Poc a poc els humans hem fet servir freqüències cada cop més elevades. A mesura que hem anat assolint la tecnologia per poder fer-les servir.

I a mesura que s’assoleix la tecnologia per treballar en una freqüencial més alta s’hi van establint serveis: La ràdio en AM, la FM, la tele en HF, la UHF, la televisió per satèl·lit, els primers mòbils analògics, els primers GSM, les xarxes WI-FI de primera generació…

Les freqüències més altes permeten una major velocitat, però tenen el handicap que arriben menys lluny i no reboten tant quan troben obstacles, cosa que els fa inviable accedir als interiors dels edificis, ja que requereixen una visió més directe entre el dispositiu i l’antena.

700 MHzGran penetració en interiors, però baixa velocitat
3.6 GHzPoca penetració, però bona velocitat.
26 GHzNul·la penetració, però gran velocitat
Diferents rangs de freqüències 5G

Així doncs tenim a l’abast freqüències més altes que ens permeten una major velocitat de transmissió de dades, però aquest servei te problemes per entrar dins els edificis.

Fa poc us va tocar re-sintonitzar els canals de la televisió, i això era per fer espai a la freqüència més baix que s’assigna al servei de telefonia 5G.

Quan s’hagi acabat el proces, podreu rebre el 5G també dins de casa, igual com podíeu veure la TDT amb una antena de “banyes” posada sobre el televisor.

Això si… amb una velocitat inferior a la que tindríeu si us arribés el senyal d’una antena de freqüencial més alta, de l’actual 3.6 GHz o la més moderna de 26 GHz que dona una connectivitat equivalent a la fibra òptica.

Així doncs, si voleu les màximes prestacions de connectivitat als vostres telèfons dins de casa, es millor es que tingueu un punt d’accés WI-FI connectat al vostre router de fibra òptica. I sinó ens tocarà posar una antena prop de la finestra per fer de repetidor del senyal 5G.

Videojocs al núvol

Tenim de fa poc noves consoles de videojocs amb el maquinari més modern (com la Xbox de Microsoft o la Play Station 5 de Sony) i alhora tenim noves plataformes de joc en streaming com Facebook Games, que segueix els passos de Google Stadia, Amazon Luna, o Apple Arcade on també trobem xCloud de Microsoft o Play Station NOW de Sony que juguen a dues bandes.

Estem davant de dues tecnologies per jugar, la de tota la vida de tenir una maquina a casa el més potent possible per jugar als darrers jocs, amb la recurrent actualització del nostre ordinador o consola. I la nova on només ens cal tenir una bona connexió a Internet per enviar les ordres dels comandaments i rebre les imatges de consoles remotes situades en granges informàtiques en algun racó de món.

De fet si volem jugar en xarxa ja ens cal disposar d’una bona connexió a Internet. I si juguem en streaming amb molts menys diners tenim un munt de jocs a l’abast i ens estalviem de comprar cap consola.

I el súmmum ja es que algunes plataformes, com la nova de Facebook, permetran jugar de forma gratuïta.
Això si… Facebook també ha anunciat fa poc els seu nou format d’anuncis jugables

Més val que no perdem de vista que amb l’incessant tendència de convertir els productes en serveis, estem perdent sobirania sobre les nostres estones dedicades als videojocs.

La pantallització de la vida quotidiana

Ja fa temps que les pantalles van agafant terreny a les nostres vides, però d’un temps ençà, i agreujat per la pandèmia, cada cop més mirem el món a través d’una pantalla.

Allò que comentàvem dels nens que no jugaven a pilota sinó que estaven enganxats a la consola, i que també fem els adults amb els nostres telèfons mòbils. Ara s’ha estès a qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana.

La impossibilitat d’assistir presencialment als llocs ha fet que es multipliqués de cop l’ús del vídeo en el nostre dia a dia.

Vídeo trucades que abans fèiem amb veu i que ara ens obliga a estar pendents de la llum i de si estem ben enfocats.

Reunions de feina que no comencen mai esperant que tothom s’hagi connectat i ajustant els paràmetres de connexió dels participants, i que es fan eternes amb la gent trepitjant-se al parlar, i els temps morts quan algú tarda cinc minuts a saber compartir un document en pantalla…

I el fet de que no pugem visitar amb normalitat certs espais fa que ens ofereixin visites virtuals.

Tot plegat fa que percebem amb normalitat el món mitjançant una pantalla.

Pot ser que ens estiguem perdent coses a traves de la pantalla? Guanyarà valor la percepció presencial? O simplement anem a un mode mixt que ha vingut per quedar-se, i que assumirem amb total normalitat?

Empreses globals vs. dades locals

Les grans empreses multinacionals d’Internet recopilen gran quantitat de dades dels seus usuaris.

Perquè aquestes empreses no facin un mal us de les dades personals dels seus usuaris, la Unió Europea te un Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) que dicta que aquestes dades personals només puguin estar en llocs confiables.

Un acord del 2016 amb el Estat Units d’Amèrica anomenat ‘Privacy Shield’ (escut de privacitat) considerava que la jurisdicció nord americana protegia les dades dels europeus de la mateixa forma com es feia en territori de la Unió Europea.

Però recentment el TJUE considera que els Estats Units no garanteixen un nivell de protecció adequat de les dades dels europeus, cosa que canvia la relació entre els Estats Units i Europa en matèria de privacitat de dades personals.

Tot ve arrel de la denúncia contra Facebook de l’austríac Maximiliam Schrems, pel fet de que aquesta empresa transferia part de les seves dades des de la filial europea d’Irlanda a la seva seu central als Estats Units.

Després de recórrer a diferents instancies judicials el TJUE ha dit que els Estats Units no ofereix un nivell de protecció equivalent al de les lleis europees, i per tant deixa com a invàlida la ‘Privacy Shield’.

En especial el problema ve per la Llei de Vigilància d’intel·ligència Estrangera dels Estats Units (FISA), que permet a la NSA recopilar informació a ciutadans no estatunidencs fora dels Estats Units, cosa que inclou la vigilància electrònica de serveis de comunicacions, com ara Facebook.

Ara Facebbok ha de mirar que farà amb les seves xarxes, recordem que també es propietària d’Instagram i WhatsApp.

I el mateix els tocarà fer a la resta de multinacionals americanes que ara empraven les dades dels ciutadans europeus d’igual forma que ho feien amb els estatunidencs.

Tot plegat farà canviar les normes del joc. Unes normes que afecten especialment als sistemes de publicitat, que per mostrar-nos publicitat rellevant recopilaven dades d’arreu per on navegàvem.

El teletreball s’imposa

El que no han aconseguit anys de promoció des de les administracions públiques per anar estenent l’us del teletreball, amb tots els beneficis que se li atribuïen, i que anaven alineats amb les reivindicacions que aquestes administracions fan en altres àmbits (conciliació de la vida laboral, reducció d’emissió de contaminants, etc.) però que les mateixes administracions no eren capaces de posar en pràctica elles mateixes, massa assentades en el presencialisme, i incapaces de treballar per objectius. Ho ha aconseguit un conat de pandèmia vírica mundial.

L’aparició del coronavirus i la contenció del seu contagi amb el confinament i la restricció de moviments ha fet que moltes empreses hagin de cessar la seva activitat productiva durant uns dies. I ha estat llavors quan algú mirant de minimitzar la les pèrdues econòmiques que suposen uns sous que segueixen pagant ha pensat que els seus treballadors podrien treballar des de casa.

Alguns fins i tot hauran pogut rescatar la documentació del pla pilot que no van arribar a implantar a l’empresa mai.

El fet és que ara s’ha fet de la necessitat virtut, i tothom s’ha vist obligat a trobar solucions tecnològiques i operatives perquè els seus empleats puguin treballar des de casa.

Veurem si ara, un cop establerts, aquests mecanismes podran conservar-se en el temps, ni que sigui parcialment, o un cop passat l’ensurt tornarem a desar en un calaix aquestes eines de treball.

Escolta el podcast