La taxa google

Google news

El projecte de reforma de la propietat intel·lectual impulsada pel Secretari d’Estat de Cultura José María Lassalle  (conegut com a Llei Lassalle)  planteja el que s’ha anomenat Taxa Google, que pretén que els agragadors de noticies, com Google News o Menéame, paguin una taxa als editors de diaris com a compensació per utilitzar els seus continguts.

Des de AEDE, la associació d’editors de diaris espanyols,  aplaudeixen la mesura que els suposaria uns ingressos que els permetessin fer viables les seves versions digitals, que ara com ara no saben com han de rendibilitzar, ja que el canvi del paper al nou format els provoca un descens en els ingressos en publicitat, fin al punt de fer-los inviables.

Els diaris de paper cada com es venen menys, perquè la gent consulta la informació per internet, i el canvi a digital suposa per als diaris vendre la publicitat més barata cosa que no els permet suportar l’estructura de costos que venien mantenint.

Així doncs veuen una sortida al fet de que els agregadors de noticies, que son planes web que recopilen els titulars dels diferents mitjans per enllaçar-hi les notícies, puguin pagar un cànon als associats a AEDE, al·legant que els agregadors s’aprofiten dels seus continguts.

A banda de que AEDE representa només una petita part de tots els diaris que hi ha ara a internet (els grans diaris tradicionals que venen del món editorial de les rotatives de paper) els agregadors consideren que enllaçant-los en surten afavorits, ja que els envien més visites, la qual cosa els suposa tenir més publicitat. I al·leguen també que si no ho volen sempre poden decidir de no ser indexats pels seus agregadors, amb la qual cosa les seves notícies no sortirien  a les seves webs.

Això últim, es clar, no interessa als diaris, que veurien com baixaria el seu nombre de visites, i com a conseqüència els seus ingressos per publicitat.

Raó per la qual el món editorial està dividit, i la Asociación Española de Edioriales de Publicaciones Periódicas (AEEPP) rebutja l’establiment d’aquesta compensació. Tot i que per llei ningú podria rebutjar aquesta compensació, ni podria establir compensacions a nivell particular, ja que EADE s’encarregaria de gestionar-ho. En un model semblant al de la SGAE. Que recordem que ja va suscitar tanta polèmica.

Per acabar de reblar el clau la patronal CEOE ha presentat una proposta d’esmena del projecte de llei per motius jurídics i econòmics, indicant que cada empresa hauria de ser lliure de negociar individualment una compensació econòmica, o si s’escau de poder-hi renunciar. I que aquesta taxa frena el desenvolupament empresarial de nous productes tecnològics com els agregadors.
I posa també de relleu que el Tribunal de Justícia de la UE no considera que això suposi un acte d’explotació de la Propietat Intel·lectual.
Raons per les quals en països com Alemanya no es demana cap compensació als agragadors tenint en compte que els reporten beneficis.

En canvi el lobbies d’editors de diaris de Belgica o França han aconseguit un acord amb Google, no sempre en diners sinó en ajuts en publicitat.

Tot i que com es va veure a Brasil, quant els editors van seguir les recomanacions de la ANJ  (Associação Nacional de Jornais) i van fer voicot a Google News, les visites als diaris varen baixar, mentre que les dels agregadors es varen mantenir.

I ara son els mitjans portuguesos els que han començat a pressionar a Google perquè els pagui uns diners per enllaçar un continguts que per ells mateixos no son capaços de fer rendibles.

Un cop més ens trobem que pretendre fer subsistir un sector antic mitjançant canons o tasses mai és una bona sol·lució.

La Taxa Google

Tràmits electrònics

finestreta-electronica.jpg

Darrerament s’ha posat de manifest la problemàtica dels tràmits electrònics, fins al punt que alguns tràmits que ara només es poden fer per internet han estat noticia als informatius.

La gran quantitat d’informació que emmagatzemen les web institucionals, els nuls anàlisis d’usabilitat, incompatibilitat amb els estàndards establerts, etc. juntament amb el fet de pressuposar que tothom esta alfabetitzat digitalment pot fer que el que hauria de ser una forma de facilitar les coses es converteixi en un impediment.

Tràmits electrònics

Galetetes de dades

Europa, que és més curosa en temes de protecció de dades que l’administració americana, ha legislat per regular l’us de les cookies i ara ens trobem a totes les webs un cartell que ens informa que en fan servir.

Però que son les cookies i que tenen a veure amb la protecció de dades?

Sentia fa uns dies per la TV un responsable de l’Agencia de Protección de Datos explicant que les cookies eren com “petits programets que s’envien al nostre ordinador” per recol·lectar les nostres dades.

I rés mes lluny d’aquesta imatge que sembla més aviat la d’un virus:
Una cookie no és més que un petit fitxeret de text que descarrega el nostre navegador d’internet al connectar-se a una plana web. Com ho fa amb els fitxers d’imatges, sons, o vídeos.

I que conté aquest petit fitxer de text que el fa tant perillós als ulls de les agències de protecció de dades?
Doncs informació que nosaltres mateixos hem facilitat previament a la web.

Un cas típic seria guardar apuntat en el fitxer de cookie l’idioma en que volem que s’ens mostrin les planes. Per d’aquesta manera no tenir que seleccionar-lo cada vegada que entrem a la web.

Així doncs, quan seleccionem un idioma a la plana web aquesta envia un fitxer de text amb la nostra elecció que el nostre navegador emmagatzema. I el proper cop que ens connectem a aquesta mateixa web, aquesta li demana al navegador el fitxer de cookie on  hi ha enregistrat l’idioma per no haver-nos-lo de preguntar una altra vegada i poder-nos mostrar la plana directament amb el nostre idioma.

Aquest mateix mètode es pot emprar per emmagatzemar amb quina moneda vull pagar, si vull veure la versió per ordinador o per a mòbil quan hem connecto a una web, els últims articles consultats, etc.

Aquesta informació es desa en un fitxeret de text en el nostre ordinador, per si la web que l’ha generat la demana més endavant.

Un sistema que van inventar els senyors de Netscape ja fa molts anys i que ha resultat ser molt pràctic, com heu vist a l’exemple.

El problema pot venir quan les agències de publicitat empren aquest sistema per oferir-nos productes a partir de les preferències que nosaltres mateixos els hem indicat, ja que poden arribar a ser molt pesats:
Heu provat de cercar un viatge a Florència i després esteu veient durant mesos publicitat a totes les webs sobre viatges a Florència, hotels a Florència, restaurants a Florència…?
Doncs això és perquè en algun moment heu indicat que teníeu interes per florència i això ha quedat lligat a una cookie.

Però evitar això es tant fàcil com eliminar els fitxerets de les cookies.

Ho podem fer de moltes maneres:

  • Des del mateix navegador
  • Usant pluggins per a gestionar-les
  • Navegant de forma ‘segura’, com permeten alguns navegadors en que no es guarda cap historial de la nostra navegació
  • O inclús anant a esborrar els fitxerets de text de la carpeta on els desa el navegador.

Segurament advertir a totes les webs de l’us de cookies es una mesura una mica exagerada. A Europa s’ha pecat d’excés de zel en nom de la protecció de dades i en detriment de les webs europees que veuen com els seus homòlegs de la resta del món no els cal fer aquest advertiment a les seves web. Uns misatges que fan por a l’usuari i poden suposar marxar de la plana en favor d’una no europea que no faci palès aquest risc.

Galetes de dades

Núvols de confiança

Es succeeixen els escàndols d’espionatge electrònic indiscriminat a tota la població i això ha aixecat l’alerta sobre la confidencialitat de les nostres dades en un moment en que tant es parla de “Cloud Computing” i de la comoditat de tenir les nostres dades al núvol.

Correus, fotos, musica, i tot tipus de documents els tenim “a internet” (com es sol dir vulgarment) perquè així hi podem accedir de forma ubiqua, es a dir , estiguem on estiguem, i des de qualsevol dispositiu; el nostre ordinador, el nostre mòbil, l’ordinador de la feina, l’ordinador de casa d’un amic, o el de l’hotel on ens allotgem.

Tenir les dades al núvol (a internet)  és molt còmode perquè ens permet tenir-hi accés des de qualsevol dispositiu amb connexió a la xarxa. Però amb les noticies que ens arriben recentment ens plantegem… estan segures les nostres dades a la xarxa?

Doncs la majoria de grans companyies que donen serveis al núvol estan a Estats Units, i allí hi ha en vigor la Patriot Act; una llei que es va promulgar arrel dels atemptats del 11S, al·legant la necessitat de lluitar contra el terrorisme, i que permet als serveis secrets dels estats units tenir accés a qualsevol dada que hi hagi en els ordinadors de les companyies de telecomunicacions dels Estats Units sense que calgui que ho autoritzi un jutge.

Aquesta violació del dret a la privacitat ja ha despertat les sospites de que aquest accés indiscriminat a qualsevol tipus d’informació podria arribar a l’espionatge comercial, i porten cua alguns casos com els de contractes que l’europea Airbus suposadament hauria perdut a favor de l’americana Boing, o la de fabricants europeus de sistemes de radars.

Conscients d’aquest perill alguns governs europeus ja han prohibit explicitament l’ús de sistemes al núvol d’empreses nordamericanes.

I moltes empreses ja estan fent el mateix per protegir la seva tecnologia i les seves dades comercials.

Però això vol dir tornar enrere i renunciar a la comoditat de tenir les dades a Internet?
Doncs no! Simplement del que es tracta es de tenir les dades en un servei de confiança.

En una empresa que tingui la seva seu i els seus ordinadors en el nostre mateix país, perquè ens emparin les nostres pròpies lleis, se’n garanteixi la seguretat, i només s’hi pugui accedir sota dictamen d’un jutge.
O millor encara en un ordinador connectat a internet però de la mateixa empresa.

Núvols de confiança

Es segur enviar missatges per Internet?

Aquest estiu hi ha hagut rebombori per haver-se destapat el sistema d’espionatge del Govern Americà.

La noticia ha posat de relleu la indefensió amb que es troben els usuaris de les xarxes i com amb la connivència de les gran empreses de telecomunicacions, el govern americà (com se sap que fan altres governs) escrutina tota la informació que circula per la xarxa saltant-se el respecte a la privacitat.

I he sentit gent que planteja que és més segur usar el correu electrònic que els sistemes de missatgeria instantània que usem per enviar petits missatges normalment banals.

Doncs per contra del que es sol creure, el correu electrònic es un sistema de comunicació molt fàcil d’interceptar, perquè viatja entre els diferents ordinadors fin arribar a la bustia del destinatari “en text pla”; es a dir: qualsevol administrador d’un ordinador per on hagi passat el missatge pot llegir-lo fàcilment.

Sovint tenim en ment una analogia del correu electrònic com l’enviament d’una carta de correu postal, on el carter no pot llegir les cartes perquè van dins un sobre.  I la comunicació es segura entre el remitent i el destinatari.

Però el correu electrònic no es com enviar una carta en un sobre, que només llegirà el destinatari en obrir-lo, sinó més aviat com una postal, que qualsevol que li passi per les mans la pot llegir… Us ha agafat de sobte una mica de vergonya pensant com deuen riure els de correu en llegir les postals que enviem? doncs el mateix es pot fer amb els correus electrònics que circulen per internet.

Com és possible pensareu… No hi ha una manera de posar en sobres els correu electrònic per protegir-los de mirades indiscretes?

Doncs si. Es tant senzill com codificar el missatge, i hi ha moltes maneres de fer-ho. Una de les més esteses es fer servir un sistema d’encriptació anomenat PGP que permet generar un sistema de claus que podem fer servir perquè ens enviïn els missatges encriptats de forma que només nosaltres els puguem llegir.

Aquest sistema es molt popular, donat que força gent el fa servir i esta molt estes perquè hi ha molt programari que permet de fer-lo servir de forma senzilla.

Si teniu coses confidencials a dir, ja sigui a nivell particular o especialment a nivell empresarial, no estaria de de més usar aquest senzill sistema d’encriptació… no se sap mai qui pot estar xafardejant el nostre correu, i a on pot anar a parar aquesta informació.
envelope.jpg
Privacitat del correu electrònic

fake

Arriben els smartwatches

Sembla que això dels Smart Whatches, o rellotges intel·ligents, va de veres.

Aquests dispositius son rellotges de polsera amb una petita pantalla tàctil que es connecten al nostre smartphone permetent-nos fer-hi certes operacions sense haver de treure’l de la butxaca.

El gadget va començar a tenir repercussió a través d’una web de micromecenatge on ràpidament va recollir els diners que demanava superant les expectatives dels seus impulsors i convertint-lo en l’objecte de desitj del mes moderns.

Veient la repercussió que havia tingut el giny entre els internautes, les grans marques de mòbils s’han afanyat a treure també les seves versions; Sony el té al mercat des de fa un temps, Samsung el va presentar fa poc, i Apple, que mai desvetlla els productes en que està treballant, s’especula que podria presentar-lo en breu.
Altres marques com Qualcomm, LG, Casio i inclús Google (que comprat recentment Wimm Labs) ja han mostrat el seu interès en produir-ne.

Així doncs hem passat de no dur rellotge al canell perquè ja consultàvem l’hora al mòbil, a portar rellotge per consultar el mòbil.

smart-watches-at-ces.jpg

Aquest invent no els resultarà estrany per als qui els sonin sèries com “El cotxe fantàstic” en que el seu protagonista “Mikel” es comunicava parlant al rellotge, o “L’inspector Gadget” on Sophies feia videoconferència amb el seu rellotge.
Aquest usos de ciència-ficció es convertiran en habituals, com s’han convertit en el més habitual les tauletes tàctils, que ja es veien recreades a la sèrie de culte “Star Trek”.
Un cop més, com en el viatge a la lluna, la imaginació estableix els usos que més endavant la tecnologia farà possibles.

Si l’ús d’aquest dispositiu es generalitza això permetria que els telèfons puguin ser més grans (ja son cada cop més aparatosos) fins a arribar a poder desaparèixer en favor de les tauletes.

Haurem de veure on ens menarà aquest camí d’informatitzar el que ens posem a sobre la pell, i estem encara a l’espera de que es pugui generalitzar l’us de les ulleres intel·ligents, que ja ha donat molt a parlar.
Mica en mica anem enfilant el camí dels ciborgs, que, com abans comentàvem, la ciència-ficció ja s’ha encarregat de mostrar-nos.

Smartwatches

Softcatalà compleix 10 anys

Track a http://mspy.me number location. Mobile tracker in world. Free cell phone tracker online gps. Catch my wife cheating. Spy your phone. If youve had your phone for a while, you should be familiar with how long the battery normally lasts.
Log all photos spybubble videos on the monitored cell phone. Cell phone spy free download software. Text cell phone. Sym card. Google map for mobile phone.

Detinguts cinc “hackers” el Dia Mundial d’Internet

La Policia Nacional ha detingut cinc “hackers” amb els sobrenoms de ‘ka0x, an0de, xarnuz, Piker i Tequila’ que vivien a Sabadell, Burgos, Màlaga i València del grup ‘D.O.M. Team 2008’ reconegut internacionalment pels seus ‘exploits’, i considerat els cinquè del rànquing mundial.
HackersLa detenció s’ha fet coincidir amb la celebració del “Dia mundial d’Internet”, desprès que el “Grupo de Seguridad Lógica de la Brigada de Investigación Tecnológica de la Policía Nacional” comencés a investigar-los a principis de març, quant uns dies abans de les eleccions van canviar la plana de Izquierda Unida posant-hi una caricatura de Zapatero i Rajoy.
Aquests atacs de ‘deface’ simplement pretenen posar en evidència la deficient seguretat dels servidors, però sovint provoquen costosos danys col·laterals.

Richard Stallman a Barcelona

Del 3 al 5 d’abril tindrà lloc una nova edició del projecte NOW. Trobades en el Present continu a la seu del CCCB- Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Montalegre ,5).

NOW és una reflexió sobre el present a partir de les transformacions científiques, tecnològiques, artístiques, socials i espirituals que estan succeint en l’inici del s. XXI.

D’entre les activitats n’hi ha una el dissabte 5 d’Abril que és d’especial interès, perquè contarà amb la presencia de Richard Stallman.

Richard Stallman, president de la Free Software Foundation, va desenvolupar el sistema operatiu GNU al 1984. GNU és un software lliure: tothom és lliure de copiar-lo i distribuir-lo, així com de realitzar canvis grans o petits. El sistema GNU/Linux, bàsicament el sistema operatiu GNU amb Linux afegit, és usat per desenes de milions d’ordinadors en l’actualitat. Stallman ha rebut el premi Grace Hopper de l’ACM (ACM Grace Hopper Award), una beca de la MacArthur Foundation, el premi Pionero de la Fundación Frontera Electrónica, el Premi Takeda per Millora Social/Econòmica i el Premio Extremadura al Conocimiento Libre, així com diversos doctorats honoraris.

DOCUMENTAL: Good Copy, Bad Copy, 2007, 60’, vose. Estrena

Dirigit per Andreas Johnsen, Ralf Christensen i Henrik Moltke

Presentació a càrrec d’Ana Romero

Dissabte 5 d’abril a les 17.30 h. Auditori

Documental sobre el tema del copyright en l’era d’Internet. Ofereix una rica i complexa visió del problema a través d’entrevistes als productors musicals que utilitzen el sampler i el remix com una nova forma de creativitat malgrat les sancions jurídiques (Girl Talk, Danger Mouse o Beto Metralha), a experts en les noves llicències de gestió dels drets d’autor com Creatives Commons (Lawrence Lessig, Ronaldo Lemos), a promotors del copyleft (Pirate Bay, The Pirate Party) o a defensors a ultrança de les velles formes de propietat intel·lectual (IFPI, Dan Glickman).
CONFERÈNCIA: Software lliure: l’hora dels drets humans

Richard Stallman

Dissabte 5 d’abril a les 19 h. Hall

Al mateix temps que els ordinadors s’han convertit en una part essencial de les nostres vides, es plantegen noves preguntes sobre qui controla el que fan els nostres ordinadors i què és el que se’ns permet que fem amb ells. Aquestes són qüestions polítiques de primer ordre que, de moment, han estat resoltes per satisfer els interessos de les grans corporacions. Alguns governs ens diuen que aquests interessos haurien de definir la nostra ètica en la societat del coneixement i de la informació. Richard Stallman, fundador del moviment de programari lliure, ho veu d’una altra manera.