On rau el cervell dels nostres dispositius intel·ligents?
Perquè potser ens els venen com a intel·ligents, però són tan rucs que han de preguntar a un altre cada vegada que els fem una petició.
És a dir: Quan fem servir reconeixement de veu al nostre telèfon, televisor, o qualsevol altre dispositiu, és aquest dispositiu qui processa la petició, o passa el tall de veu al núvol i és un ordinador remot qui processa aquest tall de veu i en retorna els resultats.
Doncs donada l’alta necessitat de procés que requereixen aquestes operacions, fins ara se solien fer al núvol, en un lloc remot. Amb la problemàtica de seguretat i privacitat que això suposa.
Però els dispositius augmenten en potència de càlcul i per tant ja tenen ells mateixos la capacitat de processar les peticions que els fem en local, sense que els calgui enviar les peticions a un núvol perquè els processi i ens en torni la resposta. Cosa que els fa també més ràpids. Però principalment els fa més segurs.
Tot plegat ha de fer donar un salt endavant al control mitjançant comandes de veu, fent que acabin sent més ràpids que teclejar amb els dits, una cosa interessant no només per als telèfons, sinó que es torna més important per comunicar-nos amb el cotxe quan estem conduint, amb les mans al volant, per exemple…
…tot i que potser arriba una mica tard en aquest cas, perquè els cotxes aviat no es conduiran.