TV3 tanca el servei de podcasts

TV3 tanca el servei de podcasts

Després de lamentar-se pel que suposaria la pèrdua d’un del múltiplex de TDT, per a la normalització de la llengua i la cultura catalana, ara resulta que amb la nova remodelació de la web, TV3 ha decidit deixar de donar el servei de podcasts.

L’any 2009 TV3 va posar en marxa el seu servei de podcasts amb l’objectiu de, amb paraules textuals, “apropar cada vegada més els continguts als usuaris i adaptar-los als nous hàbits de consum (sota demanda, accessibles des de qualsevol dispositiu, etcètera).” però el nou portal de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ja no contempla aquesta possibilitat.

Amb la nova web, inaugurada al novembre, es pretenia oferir, segons un comunicat de la CCMA “una experiència renovada en el consum digital dels continguts de TV3” i “millorarà l’accés als vídeos” fent “més fàcil, còmoda i ràpida” l’experiència d’usuari. Però amb aquesta renovació s’ha fet un pas enrere, deixant d’oferir un format àmpliament adoptat a dia d’avui, per tots els consumidors de podcasting.

A diferència del streaming, en que ha de ser l’usuari qui vagi a consultar si hi ha nous continguts del seu interès, el sistema de podcasting permet assabentar-se automàticament de l’aparició de nous programes, de forma que son els continguts qui els que van a cercar l’atenció de l’usuari quan apareixen, i no al revés.

Un sistema de somni per als generadors de continguts, que els permet arribar de forma automàtica a la seva audiència.

No te cap sentit destinar tants esforços a augmentar el nombre de seguidors a les xarxes socials, perquè uns quants acabin consumint els nostres continguts, i per contra, tallar-ne l’accés als que ja hi estaven subscrits.

TV3 tanca els podcasts

Construeix-te el teu robot

21_century_robot.png

Al segle passat, les visions futuristes dels nostre món present (el llavors llunyà sègle XXI) eren plenes de cotxes voladors i robots, però aquestes previsions sembla que costen d’arribar.

Però potser això pot començar a canviar amb l’arribada l’any que ve d’en Jimmy, un robot humanoide desenvolupat per l’equip de Brian David Johnson, de l’empresa de semiconductors Intel, que podrem muntar-nos a casa.

Es tracta d’un robot de codi obert: l’electrònica i els servos es podran trobar en forma de kit, i la resta de peces es podran imprimir amb una impressora 3D.

El petit robot de 68.5 cm està governat per un processador Intel NUC quad Core i5 i 4gb RAM, i va equipat amb càmeres, micròfons i connexions sense fils per relacionar-se amb el seu entorn.

El disseny és un aspecte en el que s’ha tingut molta cura i que li donen un aspecte molt amigable, no obstant entre l’equip que l’ha desenvolupat es troba David Barrett, enginyer mecànic i professor de robòtica, que ha exercit com a vicepresident d’enginyeria de iRobot , i com a director de Walt Disney Imagineering.

Tot sembla indicar que la tecnologia podria estar prou madura perquè ben aviat tots tinguem a casa un petit robot humanoide que els fabricants estaran encantats que afegim a la llista de l’electrònica de consum habitual que poem trobar a totes les cases. Pels cotxes voladors haurem d’esperar una mica més…

fes-te_el_teu_robot.mp3

Els telèfons mòbils es fan més segurs

mobil_encriptat.jpg

Darrerament hem vist com les fotografies íntimes que alguns famosos tenien en els seus telèfons mòbils eren divulgades per hackers a través de les xarxes socials.

Tot i que els experts asseguren que aquestes informacions foren obtingudes mitjançant el que els tècnics anomenen tècniques d’enginyeria social, o dit d’altra manera, a enganys per obtenir la clau que dona accés a la informació, això ha posat en alerta als usuaris de telefonia mòbil.

Això, unit al fet que s’hagin destapat escàndols d’espionatge governamental, que demostren que les agències d’espionatges tenen un accés absolut a la nostra informació, ha generat un preocupació generalitzada enter els usuaris de telefonia mòbil, que acaben sent tots, que emprem uns dispositius que cada vegada contenen més informació personal: en els primers telèfons mòbils potser només hi teníem l’agenda de contactes i algun SMS, però ara hi tenim les fotos, l’agenda, el correu electrònic, l’accés als nostres perfils de xarxes socials, la música que escoltem… i fins i tot la posició dels llocs per on ens hem mogut amb el telèfon a la butxaca.

Conscients d’aquesta demanda, que ara ja s’ha fet majoritària, els nous sistemes operatius dels telèfons ja incorporen l’encriptació perquè les dades que l’usuari te en el seu terminal (i replicades al núvol)  estiguin xifrades.

El primer dels grans sistemes a implementar aquesta funcionalitat ha estat la versió presentada darrerament de l’iOS de Apple, i els desenvolupadors d’Android de Google ja han anunciat que la propera versió del seu sistema operatiu per a telèfons mòbils també encriptarà les dades.

La gent de Apple ja ha declarat que ara si una organització governamental demana les dades d’un usuari, ells les entregaran, com requereix la llei, però que no podran accedir al contingut perquè estarà xifrat amb una clau que només sap l’usuari.

Després d’això li ha faltat temps a un membre de l’autoritat policial Nord Americana per fer unes declaracions dient que l’iPhone es convertirà en el telèfon dels pedòfils i del crim organitzat.

Volent fer bo, una altra vegada, el discurs de la pèrdua de la intimitat personal, pel be de la seguretat nacional.

Telèfons mòbils més segurs

El tancament de canals de TDT

no-al-cierre-television-calidad.jpeg

El tancament de canals de TDT, per deficiències administratives en les concessions i per l’alliberament que imposa Brusel·les del dividend digital que les operadores ja han pagat i reclamen poder usar (cosa que suposava que alguns dels més nous telèfons intel·ligents no es pugessin usar a España amb la última tecnologia 4G que els fabricants i venedors anunciaven) posa de manifest el fet que les freqüències de l’espectre radioelèctric per on circulen les ones electromagnètiques son un recurs finit.

En front d’això es planteja un mitjà on tenen cabuda infinitat de canals de ràdio i televisió: Internet. Que permet el consum de continguts a la carta (vegeu per exemple Podcasts.cat) i que canviarà la forma en que veiem la televisió i escoltem la ràdio.

Tancament de canals de TDT

Cap a una internet de dues velocitats

 Neutralitat d’Internet

La Comissió Nacional de Telecomunicacions estatunidenca (FCC) està preparant una norma que permetria que es pogués cobrar perquè els continguts de certs clients vagin més ràpids que els de la resta, el que posaria en perill la neutralitat de la xarxa que garanteix que tots els continguts circulin a la mateixa velocitat.

La normativa, que es votaria a finals d’any, respon a una sentència judicial a favor de l’empresa Verizon que va demandar a la FCC perquè li prohibia establir diferents preus de descarrega.

Això suposaria que els continguts que circulessin sobre aquestes autopistes de la informació de pagament arribarien més ràpid als seus consumidors, relegant a la resta a un segon pla.

De moment la Unió Europea es mostra a favor de mantenir la neutralitat de la xarxa. I països com Brasil, Holanda, Xile o Equador, ja han legislat aquest aspecte per tal de garantir la neutralitat d’Internet.

Cap a una internet de dues velocitats

La taxa google

Google news

El projecte de reforma de la propietat intel·lectual impulsada pel Secretari d’Estat de Cultura José María Lassalle  (conegut com a Llei Lassalle)  planteja el que s’ha anomenat Taxa Google, que pretén que els agragadors de noticies, com Google News o Menéame, paguin una taxa als editors de diaris com a compensació per utilitzar els seus continguts.

Des de AEDE, la associació d’editors de diaris espanyols,  aplaudeixen la mesura que els suposaria uns ingressos que els permetessin fer viables les seves versions digitals, que ara com ara no saben com han de rendibilitzar, ja que el canvi del paper al nou format els provoca un descens en els ingressos en publicitat, fin al punt de fer-los inviables.

Els diaris de paper cada com es venen menys, perquè la gent consulta la informació per internet, i el canvi a digital suposa per als diaris vendre la publicitat més barata cosa que no els permet suportar l’estructura de costos que venien mantenint.

Així doncs veuen una sortida al fet de que els agregadors de noticies, que son planes web que recopilen els titulars dels diferents mitjans per enllaçar-hi les notícies, puguin pagar un cànon als associats a AEDE, al·legant que els agregadors s’aprofiten dels seus continguts.

A banda de que AEDE representa només una petita part de tots els diaris que hi ha ara a internet (els grans diaris tradicionals que venen del món editorial de les rotatives de paper) els agregadors consideren que enllaçant-los en surten afavorits, ja que els envien més visites, la qual cosa els suposa tenir més publicitat. I al·leguen també que si no ho volen sempre poden decidir de no ser indexats pels seus agregadors, amb la qual cosa les seves notícies no sortirien  a les seves webs.

Això últim, es clar, no interessa als diaris, que veurien com baixaria el seu nombre de visites, i com a conseqüència els seus ingressos per publicitat.

Raó per la qual el món editorial està dividit, i la Asociación Española de Edioriales de Publicaciones Periódicas (AEEPP) rebutja l’establiment d’aquesta compensació. Tot i que per llei ningú podria rebutjar aquesta compensació, ni podria establir compensacions a nivell particular, ja que EADE s’encarregaria de gestionar-ho. En un model semblant al de la SGAE. Que recordem que ja va suscitar tanta polèmica.

Per acabar de reblar el clau la patronal CEOE ha presentat una proposta d’esmena del projecte de llei per motius jurídics i econòmics, indicant que cada empresa hauria de ser lliure de negociar individualment una compensació econòmica, o si s’escau de poder-hi renunciar. I que aquesta taxa frena el desenvolupament empresarial de nous productes tecnològics com els agregadors.
I posa també de relleu que el Tribunal de Justícia de la UE no considera que això suposi un acte d’explotació de la Propietat Intel·lectual.
Raons per les quals en països com Alemanya no es demana cap compensació als agragadors tenint en compte que els reporten beneficis.

En canvi el lobbies d’editors de diaris de Belgica o França han aconseguit un acord amb Google, no sempre en diners sinó en ajuts en publicitat.

Tot i que com es va veure a Brasil, quant els editors van seguir les recomanacions de la ANJ  (Associação Nacional de Jornais) i van fer voicot a Google News, les visites als diaris varen baixar, mentre que les dels agregadors es varen mantenir.

I ara son els mitjans portuguesos els que han començat a pressionar a Google perquè els pagui uns diners per enllaçar un continguts que per ells mateixos no son capaços de fer rendibles.

Un cop més ens trobem que pretendre fer subsistir un sector antic mitjançant canons o tasses mai és una bona sol·lució.

La Taxa Google

Tràmits electrònics

finestreta-electronica.jpg

Darrerament s’ha posat de manifest la problemàtica dels tràmits electrònics, fins al punt que alguns tràmits que ara només es poden fer per internet han estat noticia als informatius.

La gran quantitat d’informació que emmagatzemen les web institucionals, els nuls anàlisis d’usabilitat, incompatibilitat amb els estàndards establerts, etc. juntament amb el fet de pressuposar que tothom esta alfabetitzat digitalment pot fer que el que hauria de ser una forma de facilitar les coses es converteixi en un impediment.

Tràmits electrònics

Galetetes de dades

Europa, que és més curosa en temes de protecció de dades que l’administració americana, ha legislat per regular l’us de les cookies i ara ens trobem a totes les webs un cartell que ens informa que en fan servir.

Però que son les cookies i que tenen a veure amb la protecció de dades?

Sentia fa uns dies per la TV un responsable de l’Agencia de Protección de Datos explicant que les cookies eren com “petits programets que s’envien al nostre ordinador” per recol·lectar les nostres dades.

I rés mes lluny d’aquesta imatge que sembla més aviat la d’un virus:
Una cookie no és més que un petit fitxeret de text que descarrega el nostre navegador d’internet al connectar-se a una plana web. Com ho fa amb els fitxers d’imatges, sons, o vídeos.

I que conté aquest petit fitxer de text que el fa tant perillós als ulls de les agències de protecció de dades?
Doncs informació que nosaltres mateixos hem facilitat previament a la web.

Un cas típic seria guardar apuntat en el fitxer de cookie l’idioma en que volem que s’ens mostrin les planes. Per d’aquesta manera no tenir que seleccionar-lo cada vegada que entrem a la web.

Així doncs, quan seleccionem un idioma a la plana web aquesta envia un fitxer de text amb la nostra elecció que el nostre navegador emmagatzema. I el proper cop que ens connectem a aquesta mateixa web, aquesta li demana al navegador el fitxer de cookie on  hi ha enregistrat l’idioma per no haver-nos-lo de preguntar una altra vegada i poder-nos mostrar la plana directament amb el nostre idioma.

Aquest mateix mètode es pot emprar per emmagatzemar amb quina moneda vull pagar, si vull veure la versió per ordinador o per a mòbil quan hem connecto a una web, els últims articles consultats, etc.

Aquesta informació es desa en un fitxeret de text en el nostre ordinador, per si la web que l’ha generat la demana més endavant.

Un sistema que van inventar els senyors de Netscape ja fa molts anys i que ha resultat ser molt pràctic, com heu vist a l’exemple.

El problema pot venir quan les agències de publicitat empren aquest sistema per oferir-nos productes a partir de les preferències que nosaltres mateixos els hem indicat, ja que poden arribar a ser molt pesats:
Heu provat de cercar un viatge a Florència i després esteu veient durant mesos publicitat a totes les webs sobre viatges a Florència, hotels a Florència, restaurants a Florència…?
Doncs això és perquè en algun moment heu indicat que teníeu interes per florència i això ha quedat lligat a una cookie.

Però evitar això es tant fàcil com eliminar els fitxerets de les cookies.

Ho podem fer de moltes maneres:

  • Des del mateix navegador
  • Usant pluggins per a gestionar-les
  • Navegant de forma ‘segura’, com permeten alguns navegadors en que no es guarda cap historial de la nostra navegació
  • O inclús anant a esborrar els fitxerets de text de la carpeta on els desa el navegador.

Segurament advertir a totes les webs de l’us de cookies es una mesura una mica exagerada. A Europa s’ha pecat d’excés de zel en nom de la protecció de dades i en detriment de les webs europees que veuen com els seus homòlegs de la resta del món no els cal fer aquest advertiment a les seves web. Uns misatges que fan por a l’usuari i poden suposar marxar de la plana en favor d’una no europea que no faci palès aquest risc.

Galetes de dades

Núvols de confiança

Es succeeixen els escàndols d’espionatge electrònic indiscriminat a tota la població i això ha aixecat l’alerta sobre la confidencialitat de les nostres dades en un moment en que tant es parla de “Cloud Computing” i de la comoditat de tenir les nostres dades al núvol.

Correus, fotos, musica, i tot tipus de documents els tenim “a internet” (com es sol dir vulgarment) perquè així hi podem accedir de forma ubiqua, es a dir , estiguem on estiguem, i des de qualsevol dispositiu; el nostre ordinador, el nostre mòbil, l’ordinador de la feina, l’ordinador de casa d’un amic, o el de l’hotel on ens allotgem.

Tenir les dades al núvol (a internet)  és molt còmode perquè ens permet tenir-hi accés des de qualsevol dispositiu amb connexió a la xarxa. Però amb les noticies que ens arriben recentment ens plantegem… estan segures les nostres dades a la xarxa?

Doncs la majoria de grans companyies que donen serveis al núvol estan a Estats Units, i allí hi ha en vigor la Patriot Act; una llei que es va promulgar arrel dels atemptats del 11S, al·legant la necessitat de lluitar contra el terrorisme, i que permet als serveis secrets dels estats units tenir accés a qualsevol dada que hi hagi en els ordinadors de les companyies de telecomunicacions dels Estats Units sense que calgui que ho autoritzi un jutge.

Aquesta violació del dret a la privacitat ja ha despertat les sospites de que aquest accés indiscriminat a qualsevol tipus d’informació podria arribar a l’espionatge comercial, i porten cua alguns casos com els de contractes que l’europea Airbus suposadament hauria perdut a favor de l’americana Boing, o la de fabricants europeus de sistemes de radars.

Conscients d’aquest perill alguns governs europeus ja han prohibit explicitament l’ús de sistemes al núvol d’empreses nordamericanes.

I moltes empreses ja estan fent el mateix per protegir la seva tecnologia i les seves dades comercials.

Però això vol dir tornar enrere i renunciar a la comoditat de tenir les dades a Internet?
Doncs no! Simplement del que es tracta es de tenir les dades en un servei de confiança.

En una empresa que tingui la seva seu i els seus ordinadors en el nostre mateix país, perquè ens emparin les nostres pròpies lleis, se’n garanteixi la seguretat, i només s’hi pugui accedir sota dictamen d’un jutge.
O millor encara en un ordinador connectat a internet però de la mateixa empresa.

Núvols de confiança